La Vanguardia (Català-1ª edició)
Lydia Smith
CINEASTA
La nord-americana Lydia Smith ha rebut l’elogi de la crítica pel seu documental Walking the Camino (2014) dedicat al pelegrinatge a Santiago de Compostel·la, que ha animat el turisme dels Estats Units en aquesta ruta.
La gran etapa de Lydia Smith va començar als quinze anys.
Llavors no sabia, ni tan sols intuïa, que trobaria el seu relat vital a moltes milles de la seva Califòrnia natal.
Lydia Smith ha rebut l’elogi de la crítica pel seu documental Walking the Camino (2014), dedicat al pelegrinatge a Santiago de Compostel·la. Malgrat el recent assassinat d’una nord-americana –Denise Thiem–, la ruta té un interès creixent en un país sense cap tradició així.
Potser l’excursió de la Lydia va arrencar fins i tot abans, als deu anys, quan el 1974 una tragèdia va sacsejar casa seva, a la petita localitat de Ross, a prop de San Francisco. El seu germà, d’11 anys, va morir a conseqüència d’una malaltia rara, d’origen desconegut. “Mai no van descobrir què li havia passat”, confessa.
L’ombra d’aquesta mort la perseguia. Era la germana del desaparegut. Si volia ser una nena normal, va entendre que havia de marxar. La van enviar a estudiar a l’altra costa, a Exeter (New Hampshire).
Va ingressar a la Phillips Exeter Academy, que ja disposava d’un programa per passar un any a l’estranger. L’oferta consistia a fer un curs de batxillerat a França o Espanya. La Lydia va triar Barcelona. “Tenia un amic que hi havia anat i parlava amb entusiasme de la ciutat”, explica. “Mai no havia sortit dels Estats Units i tot em semblava una aventura”, afegeix.
A l’ombra de l’impacte emocional que havia tingut, ella va demanar una cosa per emprendre aquell recorregut. “Era molt important per mi viure amb una família i desitjava una família nombrosa”.
Avui, als 51 anys –els feia aquest divendres passat–, en la conversa al·ludeix a “la meva mare de Barcelona” o “les meves dues germanes i els meus dos germans de Barcelona”. La seva casa s’ubicava a prop de Francesc Macià. No precisa on.
Va aterrar a la ciutat el setembre del 1980. La seva escola –School Year Abroad– era a la Gran Via amb la Rambla de Catalunya, on va completar tercer de BUP.
Encara que va marxar a la primavera del 1981, es va graduar a Exeter el 1982, va entrar en una universitat de Vermont (no li va agradar), es va traslladar per un semestre a Itàlia i va tornar a Califòrnia, a Berkeley, on va concloure els estudis de cinema, la capital catalana ha estat i és una presència permanent en la seva trajectòria. Anades i vingudes.
Després d’acabar els estudis, es va instal·lar a la ciutat durant tres anys, en què va compartir la seva vida amb Jordi, “el millor amic del meu germà de Barcelona”.
Quan es va acabar la relació, va tornar als Estats Units, però va insistir una altra temporada, que va coincidir amb els Jocs Olímpics del 1992.
Des d’aleshores, ha desenvolupat la seva carrera cinematogràfica
seu país d’origen, amb excepci- ons. “Com que havia residit a Barcelona havia sentit a parlar del Camí”, diu.
En aquell trajecte iniciàtic més enllà de les seves fronteres és on hi ha l’origen d’un film sobre el qual la crítica de The New York Times va llançar una advertència: “Espectador, aneu amb compte, l’impuls de fer la caminada és fort”.
A Cheryl Grasmoen, presidenta de l’American Pilgrims, organització d’admiradors d’aquest camí amb 31 capítols als EUA, li va agradar la pel·lícula en què se segueixen les tribulacions de sis pelegrins. “Crec que és un bon documental –assenyala–, encara que pot fer l’efecte erroni que s’arriba a St. Joan de Peu de Port (sortida del camí francès) i es comença a caminar sense preparació física i mental”.
Advocada de professió, Grasmoen va fer el seu primer camí el 2007, als 66. L’hi va descobrir l’esposa del seu soci de bufet i s’ho va pensar durant dotze anys. Es va estrenar “al francès”. Va requerir de 42 jornades per recórrer els 800 quilòmetres fins a Santiago de Compostel·la. “No sóc una persona atlètica”, es justifica.
“En tots aquells dies em vaig trobar només tres compatriotes”, comenta per subratllar com ha anat a més el fervor en aquest país. Aquest 2007, prop de 1.000 nordamericans van ser acreditats com a caminants. El 2014 la xifra va as- cendir a 11.577, segons dades de l’oficina d’acollida. Entre els forans, i situats en quart lloc, per darrere d’Itàlia, Alemanya i Portugal, els Estats Units van aportar el 9,32% dels pelegrins.
L’American Pilgrims tenia 300 associats el 2003 i avui en són 1.900. Ningú dubta que el film de ficció d’Emilio Estevez del 2010 – The Way– o el documental de Smith han significat un impuls per difondre’l.
‘The New York Times’ sobre el documental: “Espectador, compte, l’impuls de fer la caminada és fort”
L’associació dels Estats Units diu que no tenen “notícia de cancel·lacions” per l’assassinat de la Denise
“La gent està bastant cansada de la seva existència quotidiana, amb tanta pressa, sempre connectada, al 100%”, argumenta la cineasta.
“El Camí és com un descans en la teva vida –insisteix–, l’únic que has de fer és caminar, menjar, dormir i rentar-te la roba, si vols. És tornar a una vida senzilla i això és el que necessitem. Per això existeix aquest auge dels moviments excursionistes”.
Grasmoen ofereix una explicació sociològica i històrica:
“Un 25% de la població del país, uns 76 milions de ciutadans, són
baby boomers, nascuts entre el 1946 i el 1964, i són a prop de la jubilació o en un primer estadi de la jubilació. Són persones que no tenen por dels viatges internacionals i tendeixen a ser un grup molt actiu.
Si viatges, cerques una cosa que et doni aquesta activitat, que sigui cultural, interessant i una mica diferent.
El camí proveeix tot això. I hi ha infraestructura. Voles a Espanya amb un bon llibre guia en anglès, la ruta està ben senyalitzada, hi ha albergs, hostals accessibles, pobles bonics molt hospitalaris. És fàcil fins i tot si no parles castellà”.
Reconeix que el terrible crim atribuït a Miguel Ángel Muñoz, assassí confés de Denise Thiem, és un factor de preocupació, però afegeix que “no tenim notícia que ningú hagi cancel·lat el viatge”. Explica que “es prenen més precaucions” i que s’ha creat un col·lectiu a Facebook perquè s’hi puguin connectar aquelles persones que marxen soles.
Completats quatre camins –diferents traçats–, Grasmoen remarca que no es va sentir insegura “mai”. “Et vas creuant amb pele- grins que veus cada jornada o dues i es forja un suport”.
A Lydia Smith “mai” se li hauria ocorregut pensar que passaria un fet tan luctuós. Suggereix a les caminants solitàries que demanin a altres persones que vagin darrere o davant que els facin un cop ull. Però descarta que la por sigui un fre. “Quan el camí et crida, et crida molt fort. És molt difícil ignorarlo”.
A ella la va cridar el 2007. “Estava en transició a la feina, en les rela- cions personals. Estava a punt de casar-me i vaig veure que no ho havia de fer. Ho vam deixar”.
A la primavera del 2008 es va llançar al pelegrinatge. Quan estava ficada en aquesta tasca, va conèixer col·legues de ruta que, quan sabien la seva professió, l’animaven a fer un documental. Es responia a si mateixa que no. Que, sabent com seria de complex tirar endavant un projecte independent: doncs no.
Quan va tornar a ser a casa, a la costa oest, va fer un muntatge fotogràfic de la seva experiència (més de 3.000 fotos). I va tornar a sentir la veu. “M’insistia que havia de fer un documental. Em vaig rendir”.
Va començar a treballar a partir dels seus estalvis, els dòlars que li havia donat una organització sense ànim de lucre per a un curt –va sol·licitar permís per canviar de destinació– i altres contribucions.
Set setmanes de rodatge, un equip de dotze persones i, al final, l’itinerari de sis pelegrins. “El càsting el va fer el Camí, jo volia que ell escollís els personatges ”. Va sortir bé, per la varietat. Des del que no ha estat en una església des del bateig fins a la jove creient que va amb el seu fill de tres anys i el seu germà, un noi despreocupat i marxós. Des de la dona que ha perdut el rumb fins al vidu que busca reconfortar-se. “El camí és pura medicina,”, proclama un monjo.
A la Lydia li va fascinar la solidaritat que es forja, com les butllofes esborren les barreres entre l’executiu i l’obrer.“¿Si m’ha servit de res el Camí? Totalment, m’ha ajudat a creure en el meu potencial, no sabia que era capaç de fer el que vaig fer”.
L’estrena de la pel·lícula el 2014 va donar peu a un altre viatge. Va llogar una furgoneta i va dur a terme un tour pels Estats Units. El documental es va situar a la llista com el número dotze. Però ha estat segon a Austràlia i cinquè a Nova Zelanda. A Espanya només es va passar, i poc, a Barcelona, Madrid i Palma de Mallorca.
A Toni Badimon, de la productora i distribuïdora Olwyn Films, li van arribar campanades de la seva qualitat. Com que disposen d’una sala a Cambrils, van organitzar un passi. “Em va encantar –contesta via telefònica–, no és un documental a l’ús, em sabria greu que quedés abandonat”.
Ha posat fil a l’agulla i al novembre emprendrà la tasca de donar-lo a conèixer per Espanya amb el títol
¡El buen camino!
Si a la Lydia li va caldre tant de temps per acabar la feina es deu a la part econòmica. Després del rodatge faltava la postproducció. En els títols de crèdit figura un llarg sumari de donants. Part essencial d’aquest finançament va anar a càrrec dels seus excol·legues de l’escola d’Exeter. I entre aquests, Dan Brown, famós novel·lista de grans vendes ( El codi Da Vinci) i “ànima generosa”, segons ella.
Potser perquè un dels professors els posava en parelles i feia que l’un redactés sobre l’altre. “Sóc la primera biògrafa de Dan Brown. Llàstima que no teníem ordinadors i no sé on para allò que vaig escriure”.
La cineasta va pagar part del seu projecte amb donacions d’amics de batxillerat, entre els quals Dan Brown