Diàleg de sords

Llàtzer Moix no es resigna a l’immobilisme ideològic imperant en la relació Catalunya-Espanya: “En comptes d’acceptar que uns ens mantinguin en l’actual marasme, d’altres ens enviïn a un nou país arcàdic pel camí més pedregós, o els de més enllà ens reservin plaça en el camp de reeducació, els ciutadans farien bé d’exigir als seus representants que negociïn”.

Pot semblar contradictori –i, en essència, ho és–, però davant una negociació el primer que solen definir les parts és el que consideren innegociable. Exemple recent número u: el Partit Popular, que preveu un retrocés en les eleccions generals del desembre i podria veure’s abocat a un pacte amb Ciutadans, ja ha proclamat que aquest pacte no comprometria en cap cas el lideratge de Mariano Rajoy; segons els portaveus conservadors, això és del tot innegociable, per més que aflorin dissensions internes i pugi la marea taronja. Exemple recent número dos: Junts pel Sí, que després de la insuficient victòria del 27-S veu condicionada la investidura d’Artur Mas a l’amabilitat dels estranys –aquest cop, i als seus ulls, molt estranys: la CUP–, ja ha manifestat que el lideratge de Mas no és negociable. I per no ser menys la CUP va presentar fa dies les seves programàtiques línies vermelles, les que l’ortodòxia revolucionària no li permetria creuar mai, encara que canviï cromos amb els aburgesats enemics de casta integrats a Junts pel Sí.

Negociar ve de negoci. I negoci ve de la veu llatina negotium, que significava ocupació o tasca. Era la negació de l’otium, que descrivia el lleure o el descans. Amb el pas dels anys, el significat del terme es va desplaçar. En primera accepció, negoci continua referint-se a qualsevol ocupació o feina. Però l’accepció d’ús més corrent entre nosaltres és la segona, que diu així: qualsevol activitat relacionada amb la venda o compra de coses, en la qual es persegueix un guany.

En el cas català, que tant ens ocupa i guanys tan il·lusoris anuncia, la negociació està ara complicada o fins i tot empantanegada. Ho està, com ja s’ha apuntat, entre les formacions independentistes Junts pel Sí i CUP, malgrat que de la seva entesa depèn la viabilitat del full de ruta sobiranista. Ho està, encara que amb sordina, entre CDC i ERC, els dos partits subsumits a Junts pel Sí, que fingeixen una sintonia inexistent mentre esmolen els ganivets llargs. I ho està entre Mariano Rajoy i Artur Mas, que han exhibit reiteradament una nul·la empatia i han manifestat la seva absurda creença que no cal parlar de res.

En termes generals, es pot dir que tots ells s’equivoquen. Per més que gesticulin i impostin una força superior a la que tenen, a tots els costa d’assumir ja com a positives les conseqüències de les seves pròpies decisions, que ens han portat on som; i a tots els costa de trobar una sortida digna i democràtica del laberint en què ens han ficat. Encara que dissimulin, saben que naveguem cap a un escenari polític de més fragmentació, mancada de l’estabilitat del bipartidisme dels últims quatre decennis. És a dir, un escenari en el qual la negociació no serà només convenient, sinó també ineludible i constant. Ja no es tracta d’una opció, sinó d’una obligació. Tret que la gestió dels interessos comuns de la ciutadania es consideri una cosa secundària. Aquest seria un altre error, el més greu. Perquè aquesta és l’única línia vermella que cap partit, sigui quina sigui la seva ideologia o el seu somni, no hauria de creuar mai.

En comptes d’acceptar que uns ens mantinguin en l’actual marasme, d’altres ens enviïn a un nou país arcàdic pel camí més pedregós, o els de més enllà ens reservin plaça en el camp de reeducació, els ciutadans farien bé d’exigir als seus representants que negociïn. I que ho facin sabent que les línies vermelles pròpies hi són també per acostar-s’hi molt o fins i tot per saltar-se-les quan calgui. Aquest és el principi de la negociació. Aquest, i no pas l’intercanvi de desqualificacions, que tant es prodiga i que ens arrossega a tots a un sorollós ridícul col·lectiu. Qualsevol partidista, fins i tot el més ximple i inflexible, sap titllar el rival de dolent o de boig, de nazi o de bolxevic. Però no són aquests els negociadors que necessitem ara mateix. Necessitem els que estan disposats a entendre’s. I per a això, abans s’ha de fer l’esforç de conèixer l’altre.“Si no entens l’altre, no pots esclafar-lo. Si l’entens, segurament no l’esclafaràs”, va dir Chesterton, en un rapte de bonhomia que l’honora.

Per descomptat, és més còmode dominar l’altre, imposar-li el propi criteri, a crits o a bastonades, a cops de Tribunal Constitucional, de manifestació coreografiada i uniformada, de propaganda tòxica o de dogma ideològic. Però és precisament per evitar aquestes i altres rèmores que disposem de l’eina del diàleg, sempre útil, i quan la població està dividida, com passa ara mateix a casa nostra, del tot imprescindible.

Acabo tornant al principi, amb l’afany de subvertir-lo: quan s’obre una negociació, el que és procedent no és posar límits al negociable, sinó limitar al màxim l’innegociable. Potser el negoci resultant no sigui rodó per a les parts. Però no ha de ser necessàriament dolent per a la societat en el seu conjunt: ens acostaria a l’acord i ens estalviaria unes ostentacions patriòtiques feixugues, que camuflen interessos particulars i semblen infinites.

IGNOT