La Vanguardia (Català-1ª edició)
Xavier Duran
DIR. GRAL FUND. FESTIVAL SITGES
El Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, la fundació del qual presideix Xavier Duran, va tancar ahir una exitosa edició, amb un augment de públic. The invitation es va emportar el premi a la millor pel·lícula.
Va acabar la trobada multitudinària amb el jurat de Sitges posterior l’anunci del palmarès –acte amb què finalitzava la secció competitiva– amb aire de confidència i, es podria dir, sense pèls a la llengua, per utilitzar una imatge que, en sentit literal, resulta molt apropiada per a un certamen com Sitges, consagrat al terror i la fantasia.
Va acabar la trobada amb la celebració de The invitation, reconeguda amb el premi a la millor pel·lícula del certamen. Thriller tan inquietant com juganer, dirigit amb pols ferm per Karyn Kussama. Parla del retrobament d’un matrimoni, trencat per la mort del fill, que acompanyen en la cita, organitzada per la dona, les seves noves parelles i els seus vells amics. En aquells anys tots dos han canviat molt; tant, que la reunió estarà marcada per moments equivocs i evidents senyals de perill. Un film dins de la tradició negra, emmarcat per escenes de suspens impactants i, en menor mesura, també de terror. Kusama, amb més ofici que geni, fa que la complexa maquinària narrativa avanci greixada fins a un sorprenent final.
Això quant a The invitation, la guanyadora del certamen. Però encara quedaven 35 pel·lícules més de què parlar, perquè aquest any han estat ni més ni menys que 36 els títols en l’apartat competitiu que finalitzava ahir. Les preguntes plovien al jurat, disposat a contestarho tot. Per què The invitation? Què té el film de Kusama que no tinguin (alguna de) les altres? Per què es queda fora Victòria, per exemple, amb una Laia Costa que ho broda? ¿O Green Room, tan celebrada? ¿O Macbeth? ¿O El cadáver de Anna Fritz? Per què aquesta sí i l’altra no?
I una cosa més, important: heu pogut veure totes les pel·lícules?
Qüestions que es responien a mitges; per moments de manera indefinida. En realitat cada membre del jurat té la seva raó, i per tant hi havia tantes raons com membres té el jurat d’aquesta edició. En formen part l’actor Carlos Areces (que ha deixant de menjar per veure pel·lí-
“Hem premiat les millors pel·lícules pel jurat; espero que no us enfadeu”
cules, va dir); la programadora i especialista en cinema de terror Kier-la Janisse; el també programador Jarod Neece –en el seu cas del prestigiós festival South by Southwest, una referència en el cinema de gènere; el productor Fer- nando Ronchese, i el director Javier Caldera, responsable d’Anacleto, estrenada no fa gaire.
I és que un palmarès és, per definició, un pacte. El resultat d’una martingala, d’un acord, d’una nego-
“Hem vist les pel·lícules i n’hem gaudit; Sitges és el Canes del gènere”
ciació. Hauria pogut ser un altre? Haurien pogut ser una dotzena, sense exagerar. L’abundància de títols, i d’una qualitat mitjana excel·lent en bona part, donen molt on elegir. Però el palmarès ha estat aquest, va dir Areces, i no n’hi ha un altre. És el que hi ha. “Són les millors pel·lícules per nosaltres, sense mirar cap altre criteri. Espero que no us enfadeu”.
“Per descomptat que hem vist totes la pel·lícules i a més hem gaudit amb la tasca. Sitges és el Canes de la fantasia i el terror. No sabeu el què teniu, passa per aquí el millor cinema de gènere del moment”, va puntualitzar Jarod Neece.
D’aquesta manera va acabar la secció competitiva de la 48 edició del veterà certamen català, que tanca avui les portes amb sengles maratons dels millors títols. Una trobada que deixa al darrere una reguera de premis. El Premi Especial del Jurat va ser per a The final girls, de Todd Strauss-Schulson, film que també s’endú el premi de guió. El premi per al millor director va ser, al seu torn, per a Craig Zhaler per l’imprevisible western Bone Toma- hawk, que deriva cap al terror. Bone Tomahawk va ser reconegut, a més, amb el premi de la crítica, denominat José Luis Guarner en memòria de qui va ser respectat i estimat crític de La Vanguardia.
El premi per a la millor interpretació femenina recau en la nena Pili Grongne (es pot premiar una nena petita? “A Sitges, sí”, va puntualitzar Ángel Sala) , encarregada del difícil paper de ser la filla de Déu en El nuevo nuevo testamento, del belga Jaco Van Dormael.
El premi per al millor actor se’l va endur Joel Edgerton per la molt subtil The gift, una pel·lícula dirigida per Edgerton mateix.
Però el gran èxit, per Xavier Duran, director general de la Fundació del Festival, recau en el públic, un cop més i com sempre. El públic de Sitges, “el millor del certamen”. I és que el públic continua fidel al festival, que torna a créixer en espectadors: “Estem en un increment de venda d’entrades de l’11 per cent respecte a l’any passat”, celebra.