La Vanguardia (Català-1ª edició)
Tres són multitud
L’escriptora francosuïssa Diane Brasseur publica Les fidelitats, una primera novel·la que presenta un triangle amorós en el qual el protagonista és un cinquantí que viu una història d’amor amb una dona molt més jove.
Diane Brasseur, nascuda i criada a Estrasburg, de nacionalitat francesa i suïssa, amb estudis a Anglaterra, viu a París, on va estudiar cinema, en aquest districte nou que, com a finals del segle XIX, allotja novament artistes i ara bobos (burgesos/bohemis), nous bistros de moda. També, a gent en la trentena com Alix, un dels personatges del triangle de Fidelitats, primera novel·la de Brasseur, que publiquen Edicions 62 en català i Salamandra en castellà .
Noies amb una vida entre parèntesis perquè viuen en parella, però parcialment: amants d’un home casat. El del llibre és un infidel malgrat ell mateix. Brasseur ho explica sense psicologia ni moral ni lliçó. I amb un estil que flueix. Al bar de L’Hôtel encadena entrevistes. Però no per Les fidelitats sinó per la seva segona novel·la, Je ne veux pas
d’une passion (Allary) que acaba de sortir a França. Als seus 33 anys, l’escriptora, script de cinema amb onze films al seu historial, sembla haver trobat en aquest ofici la clau: “Prefereixo mostrar a demostrar, les accions a les explicacions”. Sense muntatge: “El començament del llibre –revela– és l’autèntic principi de la novel·la. Al meu quadern vaig escriure, sense saber per què: ‘no vull envellir’. I amb aquest fil vaig descabdellar la troca”.
Per què es va ficar a la pell d’un home de 54 anys?
La frase va sorgir sola. Va ser un acte involuntari. Però no era jo. Això d’envellir no està encara entre les meves preocupacions. Era un home, ficat en una història que no va escollir. Ha lliscat en ella i no en pot sortir. Però potser ho voldria...
D’una edat molt precisa.
Sí, ho diu d’entrada. “Tinc cinquanta-quatre anys i, des d’en fa un, enganyo la meva dona amb una altra, una dona més jove que jo, una dona que té vint-i-tres anys menys que jo. Voldria que estiguessin equivocats els que pensen: “I què? Són coses que passen després de dinou anys de matrimoni”.
Ha conegut homes així?
Als seus 54 anys un home té moltes cartes a la mà. Una posició. I és guapo. O almenys ho són els de cinquanta que conec. Però sobretot, té l’edat justa per a aquesta cosa meravellosa: una segona oportunitat. Pot anar-se’n a viure amb la jove, tenir un fill i fins i tot celebrar amb ella les noces de plata. Una dona de la seva edat ho tindria menys clar.
La setmana a París, amb Alix; el cap de setmana a Marsella amb l’esposa, que es cuida del sogre malalt que viu amb ells. I amb la filla, de 14 anys. Aquesta dona apareix com a mare i infermera. Sí, és una mica la visió que ell en té, d’ella. Per això se sent una mica acorralat quan ella li recorda que porten mesos sense vida sexual i pràcticament el força, al seu despatx.
Si li diuen que la seva novel·la es llegeix d’una tirada, s’ho pren com una crítica o com un elogi? Un aplaudiment! Qui escriu sap que per arribar a aquest resultat, la gravetat sense el seu pes, cal treballar molt, tallar bastant, oblidar les facilitats del diàleg, de les grans idees, que deixo als sociòlegs i els psicòlegs.
Després de fer l’amor amb la seva esposa, el protagonista reconeix que ja no sap a qui enganya, si l’esposa o l’amant. És un home dret, en la vida. No li agrada mentir. Simplement s’ha deixat anar i ja no sap com canviar de rumb. Ni amb qui. Però a la seva manera és fidel. Per això em fastigueja aquell tipus de gent que venia que li firmés Les fidelitats. En qualsevol cas, jo no jutjo.
“Està ficat en una història que no va escollir; no en pot sortir, però potser ho voldria”