La Vanguardia (Català-1ª edició)
El país de Lampedusa
Renzi avança en una reforma constitucional que retira atribucions al Senat i revisa a la baixa el federalisme
El primer ministre Matteo Renzi i la ministra Maria Elena Boschi han format un eficaç tàndem que està portant endavant una ambiciosa reforma constitucional a Itàlia.
L’astúcia política de Matteo Renzi i la tenacitat de Maria Elena Boschi estan guanyant la pugna. Un impetuós cap del Govern de 40 anys –que ni tan sols va ser votat a les urnes– i una atractiva ministra de 34 –una de les més fotografiades de la història de la República– han format un eficaç tàndem que està empenyent una ambiciosa reforma constitucional. El seu objectiu és fer més governable Itàlia, un país reticent als canvis i amb tendència a la gerontocràcia.
El Senat italià va aprovar dimarts una reforma que suposa, a la pràctica, un harakiri, almenys pel que fa a les seves competències actuals. La Cambra Alta també va donar el sí a una esmena del títol V de la Constitució que tornarà a l’Estat competències essencials, una correcció a la baixa del present federalisme.
L’aprovació no va ser gens suau. Grups sencers de l’oposició, com Forza Italia, el Moviment 5 Estrelles (M5E) i la Lliga Nord van abandonar el Senat abans de la votació en senyal de protesta. En el projecte del Govern hi veuen una perillosa deriva autoritària i un menyscapte de l’equilibri de poders, en atorgar de facto una autoritat absoluta al partit que guanyi les eleccions, encara que sigui per la mínima. Renzi, en canvi, considera que les esmenes són essencials per evitar bloquejos en la governabilitat del país, com el que es va produir després de les últimes eleccions generals, el febrer del 2013, i per accelerar la presa de decisions.
L’actual Senat consta de 315 membres escollits directament pel poble en les eleccions generals, més un grapat de senadors vitalicis, entre els quals figuren els expresidents de la República. El nou Senat es reduirà a 100 escons. D’aquests, 74 correspondran a parlamentaris de les regions i 21 a alcaldes de ciutats importants. Hi continuarà havent 5 senadors vitalicis de lliure designació presidencial per distingir els mèrits i la trajectòria d’italians il·lustres.
Més enllà de la seva composició, l’important del nou Senat és que ja no participarà, d’igual a igual amb la Cambra de Diputats, en l’elecció de primer ministre. No tindrà ni veu ni vot en aquesta decisió tan transcendent. Tampoc en l’aprovació dels pressupostos de cada any. La seva funció serà la d’enllaç amb les regions, la codecisió en els assumptes que les afectin, a més de ratificar canvis constitucionals. Es posa fi a l’anomenat “bicameralisme perfecte” que va instituir la Constitució del 1947, després de la Segona Guerra Mundial i la caiguda del règim feixista.
En la reforma del títol V s’amplien les competències exclusives de l’Estat, que recupera plens poders en l’àmbit de l’energia, infraestructures estratègiques i de transport, medi ambient, tutela de béns culturals i protecció civil. Les regions podran assumir competències extra en assumptes laborals i de formació professional, ordenació del territori i d’altres. No obstant això, s’introdueix una “clàusula de supremacia” que permet a l’Estat intervenir, a compte de les regions, per tutelar la unitat de la República i l’interès nacional.
Encara hi ha un llarg camí per davant perquè les reformes es facin realitat. El projecte ha de passar una altra vegada per la Cambra
El Senat no decidirà sobre el ‘premier’, i l’Estat obté davant les regions una “clàusula de supremacia”
de Diputats i tornar al Senat. El 2016 els ciutadans seran consultats en referèndum.
És molt important per a Renzi que la iniciativa arribi a bon port. Donarà la mesura de la seva capacitat per imposar-se, també davant els seus coreligionaris del Partit Demòcrata (PD), no sempre disciplinats ni units.
L’èxit de la reforma del Senat està íntimament unit a la nova llei electoral, segons la qual qui guanyi les eleccions obté de manera automàtica la majoria absoluta a la Cambra de Diputats. Renzi ha dit en més d’una ocasió que si el nucli dels seus projectes de reforma no veu la llum, es retirarà. Però queda clar que el seu horitzó es projecta cap als comicis del 2018 i a la possibilitat de governar un segon mandat. El primer ministre arrossega encara un dèficit de legitimitat democràtica, un pecat original, ja que va arribar al càrrec en un cop intern en el PD que va provocar la caiguda del llavors cap del Govern, Enrico Letta. Renzi va passar directament de l’alcaldia de Florència al palau Chigi, la seu de l’Executiu a Roma. Qui va assaltar el poder de manera tan poc ortodoxa s’ha erigit en el gestor de transformacions que alteren l’estructura política vigent a Itàlia durant decennis.