EL POLÍTIC DE MODA

L’escalada de C’s als sondejos i el bon resultat a Catalunya han convertit Rivera, deu anys després de debutar en política, en un veritable aspirant al govern

El creixement de C’s fa d’Albert Rivera un aspirant clar a la Moncloa.

Mig somriure de satisfacció, seguida d’una lleu tos nerviosa i el gest de portar-se la mà a la boca, com buscant protegir-se de les desenes de càmeres que el tenien en aquell moment al seu punt de mira, va ser la primera reacció d’Albert Rivera després de saludar els reis Felip i Letícia a la recepció oficial del dia de la Hispanitat. Al Palau d’Orient, on el 12-0 es congrega en pocs metres quadrats el poder de l’Estat, aquest jove nascut el 1979 al popular barri de la Barceloneta, que els companys de partit van batejar fa deu anys com el

Nen quan gairebé per casualitat es va posar al capdavant de Ciutadans –una aventura del futur de la qual llavors dubtava tothom–, es va convertir dilluns passat en el protagonista de les converses i dels grupets que formaven els 1.500 assistents a l’acte.

Fins i tot n’hi va haver que, per si de cas, se li van adreçar amb el tractament de president abans de lliurar-li la seva targeta personal, que el 20-D és a tocar i les incerteses sobre el que pot passar són grans.

No era aquesta, emperò, la primera vegada que es veia amb Felip de Borbó, amb qui Rivera comparteix, segons el CIS, la condició de ser els únics líders espanyols que reben l’aprovat dels ciutadans.

El 22 d’abril del 2013 es va entrevistar durant dues hores amb el llavors príncep al Palau de la Zarzuela. Aquell dia van parlar de la història i del present de C’s, així com de la situació política de Catalunya i Espanya. Rivera, que en aquell moment es declarava republicà joancarlista, va transmetre al futur hereu de la corona la necessitat d’impulsar un “projecte comú i atractiu” per reformar Espanya, el “millor antídot contra els intents de destruir la convivència i la unió”.

Dos anys i mig després, l’escalada de C’s en els sondejos i el seu resultat el 27-S, han convertit Rivera en l’alfil més sol·licitat i analitzat del tauler polític espanyol. Al costat de Pablo Iglesias, surfe- ja l’ona de la nova política, però a diferència d’ell, proposa una reforma de l’Estat sense ruptures ni traumes. El líder dels “indignats de la classe mitjana”, n’ha dit de Rivera un prestigiós mitjà internacional.

Una cosa impensable quan va saltar a la política a les eleccions catalanes del 2006 amb un cartell en què apareixia nu. Una imatge que buscava tant la provocació com transmetre la idea que es presentava sense deutes, compromisos ni peatges. Ara Rivera comença a sentir que el seu somni de convertir-se en un actor principal de la política espanyola té possibilitats de fer-se realitat.

Entre els referents d’aquest aspirant a president del Govern destaca Adolfo Suárez –C’s celebrarà la seva pròxima executiva l’1 de novembre a Àvila–, els Pactes de la Moncloa i l’esperit de la Transició.

Rivera viu al dia. Amb més instint polític que lectures i ideolo- gia, afronta la política com una competició esportiva. Influència potser dels seus anys com a jugador de waterpolo i les seves sessions de coaching: surt a guanyar i en la derrota i les conseqüències d’una ensopegada a les urnes ni hi pensa. Arrogància? Ell en diu simplement fe en el projecte polític que lidera.

En els deu anys de vida de C’s, Rivera ha combinat els encerts amb els errors. Potser el pitjor de tots va ser la seva aliança electo- ral a les europees del 2009 amb els euroescèptics de Libertas –un conglomerat de variats i marginals partits–, que va provocar que molts dels intel·lectuals fundadors de C’s –Arcadi Espada, Albert Boadella, Félix Ovejero, Xavier Pericay o Francesc de Carreras–, li giressin temporalment o per sempre l’esquena. El partit va ser a prop de la desaparició. O errors com la desconfian- ça que el va acompanyar els primers anys de president taronja, en què va haver de defensar-se de nombroses querelles internes i els intents de desbancar-lo de José Domingo i Antonio Robles, la terna de diputats amb qui va posar un primer peu al Parlament. No van ser uns inicis fàcils per a un jove sense experiència política i molta ambició. Querelles internes i foc amic que el van portar a tancar-se en ell mateix i a governar el partit gairebé en solita- ri. Una decisió que li va fer guanyar la fama d’“autoritari” que encara té.

“Rivera escolta molt, és com una esponja amb les idees i dades, però quan pren una decisió i està segur que és l’encertada és molt difícil que res ni ningú no li faci canviar de rumb”, assegura un membre de l’actual direcció de C’s. Encerts i relliscades dels quals ha sortit reforçat i, afirma Rivera, amb “moltes lliçons” apreses que alimenten el seu particular manual de supervivència.

Aquesta determinació li va permetre resistir les tempestes –encara que el 2007 i el 2009 va estar a punt d’abandonar el vaixell i tornar a la seva feina a la Caixa– i trobar el seu espai mediàtic a les tertúlies de televisió, mentre començava a construir un partit al seu gust i maneres. Fred i una mica hermètic –“mai no saps el que sent o pensa”, asse-

SOTA EL FOCUS A la recepció dels Reis el 12-O Rivera es va convertir en el gran protagonista FRED I HERMÈTIC Cuida amb zel la seva vida privada i al partit hi ha qui el qualifica de fred i hermètic

nyala una de les seves col·laboradores de primera hora–, Rivera admet ara que amb el temps “ha après a delegar” i ha descobert la “importància de formar equips”. Homes i dones fidels al seu projecte polític, com José Manuel Villegas, Matías Alonso, Jordi Cañas, Inés Arrimadas, Begoña Villacís, Juan Carlos Girauta, Fernando de Páramo, Carina Mejías, amb els quals Ciutadans ha anat guanyant terreny a les urnes.

Hi ha dos moments clau en el trànsit de C’s com a partit minoritari i de trinxera a capdavanter del centre polític. El 2010 Rivera arriba a les eleccions catalanes amb la sensació que potser aquells comicis certificaran la defunció del projecte taronja. La crisi desencadenada per la sentència de l’Estatut i el final del Govern Montilla, però, ajuden a situar C’s de nou al mapa, que aconsegueix conservar els tres diputats a la Cambra catalana. Decisives són també les autonòmiques del 2012, en ple auge del procés sobiranista. Amb el lema “Millor units”, el cor amb les banderes d’Espanya, Catalunya i Europa com a símbol, i una clara aposta per la comunicació a les xarxes socials, C’s passa de tres a nou diputats. Des d’aquell moment en importants despatxos de Madrid es comença a parlar d’aquest jove dirigent català, guapo i de verb fàcil.

Arribaran després nous èxits a les urnes: les europees del 2014, els comicis andalusos, les municipals i autonòmiques de maig del 2015..., que alguns dels funda- dors de C’s, com ara l’escriptor Xavier Pericay, que va viure les misèries i dificultats de primera hora, qualifica de “miracle”.

Rivera a diferència d’Iglesias, amb qui se’l compara sovint, és ja un veterà en això de la política, amb les seves osques a la culata i mil batalles, i ha après a protegir dels mitjans la seva vida privada. Cuida amb zel fins al mínim detall des que fa dos anys es va separar de Mariona, la seva companya durant molt de temps i amb qui té una filla que es diu Daniela. Recentment ha transcendit la seva decisió de mudar-se a l’Hospitaltet de Llobregat i no va ser fins a la nit de dijous, a la festa del premi Planeta, que va presentar en societat la seva nova parella, Beatriz, una hostessa amb qui manté una relació des del Nadal del 2014.

Rivera viu al límit la seva aposta política, gairebé com un “compromís personal” i, en una visió una mica messiànica del seu destí, el president de C’s afirma sentir-se compromès amb els milers de ciutadans que s’han anat afegint a la causa taronja: “mentre em continuïn mostrant el seu suport a les urnes, val la pena el sacrifici”. Albert Rivera, president de Ciutadans, s’ha convertit en l’home de moda de la política espanyola. S’han creat elevades expectatives al voltant de la seva figura de cara a les eleccions del 20-D. Parlar avui del partit taronja és parlar d’un model d’èxit, després de deu anys des de la seva fundació. Però no només això: C’s ha estat també un formiguer de contradiccions, temptatives d’extinció i querelles internes. Els peri- odistes José María Albert de Paco i Iñaki Ellakuría elaboren a Alterna

tiva naranja (Debat) una detallada crònica d’aquesta història. Aquest diari avança avui en exclusiva l’extracte d’un dels capítols del llibre.

CIUTADANS / LV