La Vanguardia (Català-1ª edició)
HEROIS VULNERABLES
Les raons que hi ha darrere de la desfeta humana d’alguns esportistes d’elit quan afronten el declivi de la seva carrera o la retirada
Alguns esportistes d’elit cauen en un pou fosc al final de la seva carrera.
Lamar Odom, 35 anys, doble campió de l’NBA, trobat aquesta setmana inconscient en un bordell. Tenia problemes de drogues, d’alcohol i familiars. Feia un any i mig que no jugava amb cap equip, tot i que oficialment no s’havia retirat. És l’últim episodi sonat d’un esportista d’elit que no sap gestionar el seu crepuscle, o jugar el partit que ve després de la seva carrera esportiva. La llista és interminable. Les derives i els motius, de tots els colors. Alguns, amb final tràgic. D’altres se n’han pogut sortir. Paul Gascoigne, George Best, Maradona, Julio Alberto, Canito, Marco Pantani, José María Chava Jiménez, Jesús Rollán, Pedro Toto García Aguado, Yago Lamela, Joan Garriga...
La pregunta d’un profà serveix de punt de partida. Com pot ser que un professional de l’esport, acostumat a l’exigència de l’entrenament i la competició, a conviure amb la pressió i el patiment, capaç d’escalar cims inhumans, de suportar la pressió del llançament a l’últim segon, de l’execució perfecta d’un exercici... no sap o no pot gestionar la fi de la seva carrera? “Simplement, perquè el nou partit que juguen no va del mateix, d’agafar el toro per les banyes, de posar-hi coratge o tècnica...”, respon Pep Marí, psicòleg esportiu amb 27 anys d’experiència. Segons Marí, hi ha tres aspectes que inci- deixen decisivament en la gestió que fa l’esportista del moment que la seva carrera entra en declivi, o abans de la retirada de l’activitat.
El primer és l’anomenat “fonts d’autoestima, pilars anímics o punts de suport”. L’esportista acumula autoestima a través de l’activitat que fa, que dóna sentit a la seva vida; l’esport, en les seves múltiples manifestacions –la rutina, l’esforç, el patiment, el plaer dels èxits, la fama, el reconeixement públic, el salari...–, és la font, o una de les fonts, d’on treu autoestima. “El denominador comú dels esportistes que acaben malament la seva carrera és que només tenen una font o un sol pilar anímic, que és l’esport. Quan s’acaba l’esport, tot se’n va en orris. Com que només hi ha un pilar que sustenta l’edifici, quan desapareix l’edifici s’ensorra”, explica gràficament Marí.
Per evitar finals no desitjables caldria que l’esportista tingués més potes d’autoestima que l’activitat esportiva: un hobby, la família, els amics, projectes laborals... El cas de Lamar Odom és una síntesi de la manca de fonts: a un origen desestructurat (pare drogoaddicte, mare morta de càncer, criat per l’àvia) s’hi suma una vida de desastres (un fill mort amb 6 mesos, va atropellar i matar un ciclista de 15 anys, es va divorciar), amanida amb un bon assortiment de drogues i alcohol, incrementat des que va caure en picat en marxar dels Lakers.
El segon aspecte que hi incideix és l’anticipació de la retirada esportiva. “La fórmula del principi psicològic és: ‘Si anticipes, et pots preparar; si no, et veus obligat a reaccionar’”, resumeix Marí. Dit d’una altra manera: molts esportistes no es comencen a preparar, quan encara estan en actiu, per a la vida que voldran fer després, “per cobrir les fonts d’autoestima, les que donava l’esport, i així no poden preparar la retirada”. És el cas de molts professionals que “un cop retirats encara estan parlant del que van ser. I ja se sap que qui es lamenta del passat no té futur”. Per això, per Marí és bàsic que l’esportista, “abans que deixi l’activitat, ja es vagi preparant en forma d’estudis o en una altra ocupació, que es comenci a connectar amb el futur”.
També són molts els professionals de primer nivell que han emprès el bon camí de la formació, paral·lela a l’activitat esportiva, o un cop acabada. Lorena Cos, psicòloga esportiva, recorda el cas de David Barrufet, que va acabar la llicenciatura de Dret després de 22 anys en actiu plens d’èxits, es va recol·locar als serveis jurídics del FC Barcelona “i així va anticipar el que havia d’arribar. En molts casos hi ha una mancança en la preparació de l’etapa postesportiva”, coincideix Cos amb el seu col·lega. “Quan deixen les seves carreres professionals, sovint apareix la soledat i el dol, i tot s’ensorra”. Casos de caigudes als inferns un cop iniciat el camí de la retirada els han il·lustrat, per exemple, Marco Pantani o Joan Garriga, tots dos sota l’ombra de les drogues.
Com s’actua preventivament? Segons Pep Marí, per anticipar la retirada, abans que acabi la carrera, és aconsellable que l’esportista “traci un itinerari, per saber quin camí seguirà, quina formació o es-
“El denominador comú dels que acaben malament és que només tenen un sol pilar anímic: l’esport” La personalitat, l’entorn, les relacions socials o les habilitats incideixen en la gestió de la retirada
tris necessitarà per facilitar la seva reintegració laboral”.
En tercer lloc, un altre aspecte bàsic en la gestió de la vida postesportiva és la influència de l’entorn, “si les persones de confiança han estat interessades o no, si han fet espavilar-se l’esportista, si l’han fet tocar de peus a terra, o si només l’han espremut”. Sovint, un entorn (mànagers, parella, família) que sigui protector salva més d’una caiguda als inferns.
En aquesta anàlisi de les causes de les derives autodestructives dels esportistes, la psicòloga Lorena Cos afegeix en els casos de les retirades precipitades diversos factors que poden portar el professional al burn-out, a cremar-se. Cita factors personals com característiques de personalitat (no saber gestionar l’èxit, tenir alguna malaltia mental darrere, depressions, com el cas de Robert Enke o Yago Lamela), la gestió de l’entorn (te- nir habilitats per gestionar l’èxit o el fracàs), les relacions socials (amb entrenadors, companys, mitjans, patrocinadors), les altes demandes competitives, la manca de reforços positius i d’habilitats per administrar situacions (no tenir educació, no saber expressarse, no saber dir que no...). Tot plegat pot fer que l’esportista emprengui un mal camí. “No oblidem que són persones, no només esportistes”, recorda Lorena Cos.