La Vanguardia (Català-1ª edició)
DE DAMASC A BERLÍN
La guerra de Síria s’ha empassat aquell Damasc vital i cosmopolita i ha truncat la vida de milers de famílies, com els Altxiekh
La guerra civil ha truncat la vida de milers de sirians, obligats a fugir.
Nur Altxiekh va créixer a Damasc, en un barri on a ningú no li estranyava que en una casa musulmana lluís l’arbre de Nadal i on una família cristiana felicitava els seus veïns quan acabava el Ramadà. Mentre estudiava Biologia, la principal discussió amb els seus pares –ella arquitecta i ell, treballador a la universitat– era a quina hora havia de tornar a casa. Quan no era un festival de cinema, era un de jazz o un concert... A la Nur, la segona de cinc germans, li encantava viatjar i el setembre del 2009 es va matricular al màster internacional de Relacions Euromediterrànies de la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona. El 2010 va tornar a Damasc perquè es casava la germana. Va ser l’última vegada. Va esclatar la pri
mavera àrab i ha viscut des de la distància la repressió salvatge amb què el Govern de Baixar al-Assad va in- tentar silenciar els qui reclamaven més llibertat. I després la guerra civil. I els extremismes. Fa uns dies es va retrobar amb el seu germà gran a Alemanya, en un camp de refugiats.
El maig del 2010 la família Altxiekh va menjar junta per última vegada. “Mai, mai, no vaig pensar que una cosa semblant podria passar al meu país... Érem una família normal, feliç... i ara només queden a Damasc els pares i les meves dues germanes”, explica. No s’imaginava enganxada a la pantalla de l’ordinador, vivint a través de Facebook i les xarxes socials la desaparició d’amics, de parents, de veïns. Les tortures i les detencions i els trets dels franctiradors.
Aquest estiu va seguir amb inquietud i profunda tristesa la fugida massiva dels seus compatriotes, convertits en refugiats. I poc podia imaginar que entre aquests adults i nens, hi havia el seu germà gran, l’Anas (35 anys) amb la seva dona i els seus dos fills (de dos mesos i dos anys), als quals ni coneixia.
“L’Anas no va dir res a ningú per no preocupar-nos”. Ell és economista, i a més de fer classes a la universitat tenia una empresa de training per a persones que s’acabaven mília es va jugar la vida viatjant en pastera fins a l’illa grega de Kos, i d’allà, en ferri fins a Atenes. Després en autobús fins a la frontera amb Macedònia. Van entrar caminant i van estar detinguts dos dies. Aleshores ja havien llençat la maleta i viatjaven només amb una motxilla atapeïda de medicaments i bolquers per als nens. I els diners que quedaven.
En bus i a peu, amb els fills a coll, van creuar Macedònia. Van arribar a Sèrbia. De Belgrad a Hongria. De Budapest en taxi fins a Àustria i les quinze últimes hores, amb autobús fins a Alemanya. “Almenys ells tenien uns quants diners, podien dormir en hostals i no passar la nit pel carrer o en un parc, com havien de fer els joves que anaven amb ells i que els ajudaven a portar els nens... És que ho penso i no m’ho puc creure; som incapaços de creure que estem així”, repeteix la Nur. L’Anas la va trucar el 14 de setembre des de Viena, on viu un cosí. “Va ser tan impactant... El meu germà gran viat- de llicenciar que anava molt bé. La dona, enginyera informàtica, dirigia una revista especialitzada. L’Anas va retardar tant com va poder la incorporació el servei militar, fins que al març va rebre la maleïda carta del Govern. S’havia d’incorporar immediatament a l’exèrcit. Va aconseguir un precontracte d’una universitat d’Abu Dhabi i va haver de viatjar sol perquè no li van concedir el visat a l’únic fill que tenia llavors. Ni tan sols no va poder viatjar a Síria per veure com naixia en Youssef, el segon fill. Quan va acabar el contracte (tres mesos) tenia tres opcions: quedar-se a Abu Dhabi il·legalment (no li concedien el permís de residència), tornar-hi (per anar a l’exèrcit o ser detingut) i una tercera possibilitat, viatjar a Turquia i trobar-s’hi amb la dona i els fills. I van fer això.
El 24 d’agost, ja a Turquia, van prendre la decisió: contractar els traficants. Van pagar 9.000 euros (una fortuna en lires sirianes) i la fa- jant en pastera... “I jo veient-ho per la tele...”, comenta la Nur.
La família té un grup de WhatsApp. “Et semblarà increïble, però mai no parlem de la guerra, la mare mai m’explica si es queden sense llum, si els falta menjar o si han bombardejat... Mai no es queixa... Prova de mantenir una relació normal de mare i filla. Em pregunta per coses quotidianes, si menjo bé, què faig, com estan els meus amics, si tinc nòvio...”, diu la Nur. Com si la guerra fos una cosa llunyana. Com si els tres fills que se n’han anat poguessin tornar a casa qualsevol dia. Com si l’oncle detingut –i des d’aleshores desaparegut– per amagar a la seva botiga un parell de manifestants que ni coneixia, pogués trucar en qualsevol moment. Com si els seus altres oncles no haguessin d’haver fugit a Egipte, al Canadà i Viena...
Com si l’Anas i la seva família haguessin viatjat amb avió de Turquia a Alemanya. “És el que vam dir als nostres pares per no preocupar-los més... I si no s’ho han cregut, ho dissimulen...”.
Però el viatge en pastera de l’Anas amb els petits Youssef i Osam ha estat un cop dur. Quan la família va arribar a Alemanya, va descansar a Mulheim a casa de l’Alaa, el quart fill dels Altxiekh. Aquest llicenciat en Químiques va poder sortir el 2011 per fer el doctorat i treballa en un centre d’investigació. Al cap de dos dies, la família va demanar asil a les autoritats i tots quatre van ser traslladats a un camp de refugiats. Hi esperen amb milers de compatriotes, mentre es tramiten els papers. “Vaig agafar el primer vol que vaig poder i me’n vaig anar a Alemanya”, explica la Nur. Va marxar carregada amb 80 quilos d’equipatge: roba per als nebots, dos cotxets, llençols, alguna joguina... “No tenien res i quan vaig explicar la situació als meus amics, en menys de 24 hores tenia de tot; va ser increïble”.
Una cop a Alemanya, ella i el seu germà Alaa van parlar amb un dels funcionaris del camp de refugiats, en zona militar. Van exposar la situació: “Feia cinc anys que no ens vèiem, havia vingut expressament, els portava roba...”. Van fer una excepció. Els van deixar veure’ls. Al jardí,
EL CONFLICTE “Els meus germans no anirien mai a la guerra, han preferit marxar; matar és de bojos!” LA FAMÍLIA “La mare no em diu mai si hi ha hagut un bombardeig o si ja no hi ha llum; no es queixa...” ELS TRAFICANTS “Van pagar 9.000 euros, només portaven la motxilla amb bolquers i medicaments” LA REVOLUCIÓ “El problema no són les religions, és la pobresa, de la qual s’alimenta l’extremisme”
sense entrar a les habitacions i només unes hores. “Va ser increïble, vaig conèixer la meva cunyada i els nens... Vaig sentir per primera vegada ‘tia Nur’... Ens vam abraçar molt, va ser tan emocionant i tan trist alhora... Nosaltres, retrobantnos en un camp de refugiats...”.
La Nur s’hi va quedar tres dies més amb el seu germà Alaa. “Vam parlar de tot... Volem portar els pares i la germana petita. Al principi no volien, però la situació cada vegada és pitjor; si l’Anaas aconsegueix el refugi polític, ella potser podria venir com a menor...”.
Com ha canviat tot! Els Altxiekh. Una família benestant i treballadora. En Maysoun (60 anys) era jove quan va néixer l’Anas, el més gran, el responsable, el disciplinat. Després la Nur, inquieta, solidària, viatgera, la que un dia va decidir treure’s el mocador. Darrere seu, la Dima, llicenciada en Filologia Àrab, jugava a ser la mare de tots. El quart va ser l’Alaa, el químic i guitarrista, amb la música a tot arreu. L’última, la Dana, que va néixer el 2001 i és l’artista de la casa. Li agrada molt llegir i escriu poemes. I ara, posant les seves vides en mans de traficants. “Els meus germans mai no anirien a la guerra, matar és de bojos!”, exclama la Nur.
Però a Damasc ningú no se n’escapa. També la Dima i el seu espòs (que treballa en un ministeri) han viscut el seu propi infern. Una nit, el 2013, van trucar a la porta. Un grup armat volia entrar a casa i ell ho va impedir. Dins hi havia les nenes, la Ragad tenia dos anys i la Leen era un nadó. De manera que se’l van emportar. La Dima va veure des del balcó com el pegaven i el ficaven en un cotxe. Quan va trucar al seu sogre, va estar quinze minuts plorant sense poder articular ni una parau- la. Proliferaven els grups armats de delinqüents –ni de l’exèrcit d’AlAssad ni dels rebels– que es dedicaven a enriquir-se a costa de segrestar civils i demanar rescat.
Van amagar el cunyat de la Nur al lavabo d’una casa pròxima a una mesquita. Miraculosament, un nen va sentir els seus crits i ho va explicar. Contra tot pronòstic, al marit de la Dima el van rescatar amb vida. “Ells no marxen perquè no tenen diners per pagar els traficants”, diu la Nur.
La segona dels Altxiekh va viatjar a Tarragona per quedar-s’hi un any. Va arribar el setembre del 2009 en plenes festes de Santa Tecla. Santa Tecla, la seva santa, la que té un monestir a Maalula (Síria), on sembla que està enterrada, on la llegenda diu que la muntanya es va obrir perquè la santa pogués fugir dels seus perseguidors. “Un lloc màgic, de visita obligada,” somriu.
La Nur es va enamorar de Tarragona, de la Part Alta, els carrerons de la qual li recorden el seu Damasc. Va començar el màster i després el doctorat. Va haver de canviar la temàtica de la tesi, perquè no podia tornar a Síria a fer el treball de camp i va acabar analitzant els factors religiosos i polítics que han desencadenat l’actual crisi, centrant-se en la tirania i l’extremisme. Voluntària a Damasc de la Mitja Lluna (Creu Roja) des del 2003, la Nur ha treballat durant anys amb els refugiats (milers) del Líban o l’Iraq que acollia el seu país.
“Això em va ensenyar que la pobresa i el subdesenvolupament solen anar acompanyats d’ignorància; el problema no són les religions sinó la pobresa, perquè així és fàcil alimentar l’extremisme”.
Al principi, la Nur va creure que la revolució era el principi del final de la corrupció instal·lada al seu país, un estat socialista laic, amb la universitat gratuïta però on era prohibit qüestionar el sistema i discutir de política. A Síria convivien sunnites com els Altxiekh (74% de la població), amb alauites (10%, a la qual pertany la dinastia Assad), xiïtes, cristians, drusos... Però la revolució es va convertir en guerra civil.
“L’Estat Islàmic és un efecte col·lateral que s’encoratja amb la pobresa i la vulnerabilitat, la comunitat internacional hauria hagut d’intervenir abans i no amb armes, amb política, implicant-s’hi”. A la Nur la guerra li ha imposat una “tristesa permanent, sensació de duresa i alhora de vulnerabilitat...”. Mai no recuperarà alguns amics, la seva ciutat, les cases... Mitja família continua allà.