La Vanguardia (Català-1ª edició)
La diplomàcia de ruleta russa de Putin a Síria
La intervenció militar russa a Síria ha provocat una desorientació notable entre els governs estrangers que no volen que el president Baixar al-Assad continuï al capdavant del país. I es pot preguntar: podria ser l’acció russa un preludi per assolir un acord polític que posi fi al conflicte sirià i, si fos així, acceptaria Rússia les exigències que Al-Assad dimiteixi com a conseqüència d’un preacord per a les negociacions corresponents o d’un període de transició?
Fins ara, la veritat és que hi ha molt pocs factors que justifiquin aquesta esperança i, si Rússia aconsegueix els seus objectius immediats, encara n’hi haurà menys. Si el president Putin busca activament una solució política en algun sentit, serà forçant una versió diplomàtica de la ruleta russa amb els Estats Units i els seus aliats de la gairebé difunta coalició Amics de Síria: acceptar el compromís del paper d’Al- Assad en una possible transició –amb el risc de comprovar que continua al seu càrrec a continuació– o rebutjar-lo i continuar veient simplement com es prolonguen de forma indefinida els enfrontaments militars. Qualsevol de les dues opcions és acceptable tant per a Putin com per a Al-Assad.
La intervenció de Rússia ja ha tingut efectes immediats; segons sembla, ha aixecat la moral dels lleials al règim d’Al-Assad i, sobretot, ha reforçat la determinació a les files de l’exèrcit. També ha eliminat qualsevol possibilitat d’una acció militar directa per part de Turquia a fi de
A Putin ja li està bé tant que Al-Assad continuï en un període de transició com que el conflicte s’allargui
crear una zona de seguretat al nord de Síria, una opció que, de tota manera, ja era dubtosa després de la forta escalada de les hostilitats amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan.
Els països del Golf s’han compromès a proporcionar a l’oposició siriana una capacitat armamentística d’infanteria més gran. Però realment no és això el que falta a Síria i tindrà poc impacte a la guerra, si no és que els Estats Units i els seus aliats de l’OTAN aixequen l’embargament d’armes als rebels amb el sistema Stinger de míssils antiaeris o algun altre armament similar.
Sembla una ironia que l’inici dels atacs aeris russos sigui posterior a una petició de l’exdirector de la CIA, David Petraeus, el 22 de setembre, perquè es marquin zones segures a Síria per als refugiats i que es puguin abatre els avions del règim que les ataquessin. Ara per ara sembla una possibilitat molt remota. Els governs estrangers que no estaven disposats a obligar el règim d’Al-Assad a posar fi als bombardejos indiscriminats de civils no desafiaran ara la zona d’exclusió aèria de Rússia sobre les zones sirianes controlades pel règim. I amb el final oficial del programa de formació dels Estats Units destinat als rebels sirians, hi ha molt poques perspectives de qualsevol tipus de desafiament directe.
Rússia ha aconseguit fins ara els seus objectius i a un cost molt baix. Però això, a tot estirar, restableix un equilibri provisional després de sis mesos de retrocessos del règim al camp de batalla. Fins i tot si es confirmen els rumors de l’oposició sobre unes ofensives imminents del règim, és poc probable que aconsegueixin alguna cosa més que recuperar uns territoris perduts durant el 2015.
Tampoc no és probable que Rússia, o l’Iran, desplacin sobre el terreny una força expedicionària important per inclinar la balança de manera decisiva cap al règim de Damasc. El 5 d’octubre, el cap del comitè de les forces armades al Parlament de Rússia, l’almirall retirat Vladímir Komoiédov, va esmentar la possibilitat d’enviar “voluntaris” russos a Síria, cosa que evoca el record de l’amenaça del llavors president soviètic Nikita Khrusxov de reforçar Egipte contra l’agressió tripartida el 1956. Però ni es va fer llavors ni s’espera que es faci ara.
Alguns dels països que s’oposen a la intervenció russa a Síria diuen que serà inevitable que aquesta intervenció s’ampliï a un paper més gran sobre el terreny. En aquest cas, per a Rússia, serà el segon Afganistan. Aquesta opinió sembla, sens dubte, el punt de vista dels islamistes a Síria. Però és gairebé segur que aquesta perspectiva exagera les intencions russes o representa una il·lusió vana per part d’aquells a qui els agradaria presenciar una ampliació del conflicte armat, en la creença que això només pot aportar-los avantatges.
D’altra banda, els partidaris del règim d’Al-Assad també exageren la participació russa. Segons s’ha informat, les autoritats sirianes creuen que les circumstàncies internacionals canvien d’orientació i afavoreixen la causa del règim, cosa que li permet no només sobreviure, sinó fins i tot guanyar rotundament i obertament. Els possibles avanços de l’exèrcit a la província de Hama i el nord d’Alep poden suscitar falses esperances tal com va passar a finals del 2014, quan alguns lleialistes parlaven de desplaçar-se de la terra acabada de conquerir al voltant d’Alep per arrabassar la ciutat d’AlRaqqa a l’Estat Islàmic.
Però és poc probable que Rússia vagi més enllà de l’objectiu descrit per Putin l’11 d’octubre en una entrevista a la televisió: “Estabilitzar l’autoritat legítima” d’Al-Assad. No li cal fer res més.
En teoria, si aposta més fort a Síria, Rússia podria afavorir un acord. Però és poc probable. Fos sincer o no, quan Putin diu a la televisió que vol “crear les condicions d’un compromís polític”, les principals potències estrangeres entenen que la situació d’Al-Assad es tractarà al final d’un període provisional.
Moltes fonts han difós converses privades amb interlocutors fiables russos (i iranians) que confirmen la disposició del Govern de Putin per contemplar la sortida d’Al-Assad al final d’una transició negociada. Tot i això, aquesta proposta continua sent menys del que qualsevol dels partidaris exteriors de l’oposició siriana estan públicament disposats a acceptar.
Hi ha bones raons per especular sobre el futur d’Al-Assad, però això desdibuixa en certa manera la necessitat –no menys important– d’assolir un terreny comú entre les potències exteriors en relació amb els mecanismes i formes concretes d’una possible transició a Síria.
L’estatus d’Al-Assad és clarament la peça clau, però fins i tot si això té solució, encara caldrà traçar un pla acordat conjuntament sobre qüestions com el repartiment del poder en un Govern d’unitat nacional, el comandament de les forces armades, la seguretat interna i la gestió del banc central. Malgrat alguns esforços parcials i unilaterals a les capitals de diversos països per elaborar-ne les línies principals , un acord entre les principals potències externes és encara una possibilitat remota.
Queden dues opcions per aconseguir una democràcia fiable. Una és reforçar el paper que està fent l’enviat especial de l’ONU, Staffan de Mistura: formar grups de treball que preparin acords de transició en quatre esferes clau i invertir de debò en la seva proposta paral·lela de formar un grup de contacte internacional sobre Síria. Però l’inici de les missions de combat russes van provocar que pràcticament la totalitat de l’oposició armada denunciés els grups de treball com a “simples reproductors de les actituds del règim” mentre hi continua havent divergències persistents entre les principals potències exteriors sobre el nombre de membres i funcions del grup de contacte, que podria ser un mecanisme útil de resolució del conflicte.
L’última opció que queda per a una diplomàcia útil és aprofitar l’alto el foc limitat negociat per l’Iran el
La intervenció russa podria afavorir una treva, però als bàndols, que viuen de la guerra, no els interessa
22 de setembre, que dona pas a l’evacuació de civils i combatents de les ciutats de Zabadani, Fowa i Kefraia i a una suspensió de sis mesos dels bombardejos aeris a la província d’Idlib.
Queda clar que la intervenció militar de Rússia no canvia prou els fets sobre el terreny per aconseguir que es propiciï una solució política general. Però podria ser suficient per donar lloc a una treva armada generalitzada que inclogués totes les àrees controlades pel règim i per l’oposició. En teoria, permetria que cada bàndol i els seus partidaris externs es dediquin separadament a fer front a l’Estat Islàmic; fins i tot si només fessin això, almenys una treva aportaria l’alleujament tan necessari a una població civil exhausta.
Tràgicament, els protagonistes dels dos bàndols a Síria han arribat a dependre tant de l’economia de guerra que tenen poc interès a acceptar una treva o fer-la complir. La seva supervivència financera es deriva de la continuació del conflicte armat. A més, cap de les potències externes no té la influència política o la determinació necessària per dissenyar una nova trajectòria. Des d’aquesta perspectiva, l’enfocament actual de Rússia sembla molt realista, tot i que reafirma la circumstància inevitable de l’estancament del conflicte, perjudicial per als dos bàndols. S’ha acabat el joc de ruleta.