Sentències i comunicats

El problema català és polític i continua instal·lat davant dels jutges per obra i gràcia de la Fiscalia de l’Estat

El 25 de març de l’any passat el Tribunal Constitucional, “per l’autoritat que li confereix la Constitució de la nació espanyola”, va estimar parcialment la impugnació del Govern central contra la declaració de sobirania del poble de Catalunya aprovada al Parlament. Malgrat tot, a la sentència l’Alt Tribunal recordava a vencedors i vençuts que la Constitució no pot abordar expressament tots els problemes a què s’enfronta l’ordre constitucional. Es referia específicament als xocs derivats de la voluntat d’una part de l’Estat, com Catalunya, d’alterar el seu estatus jurídic, i recordava que eren els poders públics els responsables de resoldre la situació mitjançant el diàleg i la cooperació.

Els jutges parlen per mitjà de les seves sentències i no calen més explicacions, que sigui necessària una capacitat de digestió política més enllà de la resolució arbitral final ja és una altra cosa. El Govern del PP ha dipositat en els tribunals totes les seves esperances per frenar el procés sobiranista a Catalunya i oblida que la primacia de la Constitució no s’ha de confondre amb una exigència d’adhesió positiva. De fet, la reiterada jurisprudència del TC afirma que en l’ordenament vigent no té cabuda un model de democràcia militant en què s’imposi el servilisme a la Carta Magna.

Quan s’aparca la política i s’imposa el còmput de victòries judicials, es llança una reforma exprés de la llei del Constitucional per frenar Artur Mas i els seus plans d’independència si desatén les sentències contràries. Sense pensar, per exemple, en la dotzena de resolucions del TC que l’Estat ignora sobre el repartiment dels fons de l’IRPF que els contribuents ordenen destinar a programes socials d’oenagés. Amb la rèplica judicial com a únic argument, s’està maquinant per substituir al desembre el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per no ser tan anti-Mas com alguns a Madrid voldrien, i s’obliden que, després d’aquesta independència judicial tan reclamada, Miguel Ángel Gimeno o un substitut més conforme a les voluntats governamentals incorreria en una greu irregularitat si provés d’influir en la instrucció que desenvolupa un altre magistrat.

La reivindicació catalana ha revelat una crisi institucional global. Després de la declaració del president de la Generalitat i l’escenografia política de què va estar envoltat, es dóna més rellevància a un comunicat del tribunal en defensa de la independència del poder judicial que a la seva tasca arbitral. Però el problema català és polític i continua instal·lat davant els magistrats per obra i gràcia de la Fiscalia de l’Estat. Mentrestant, l’aposta independentista continua a l’alça al carrer. La presència dels consellers de Justícia i Interior a la concentració de suport al president evidencia la desconnexió de CDC respecte a la seva tradició institucional, i Mas dibuixa, per primera vegada, un horitzó polític al marge de l’ordenament jurídic espanyol.