La Vanguardia (Català-1ª edició)
Vetllada de desvetllaments
Artur Mas va aprofitar el sopar del premi Planeta per conversar a fons amb Pedro Sánchez. El president creu que una victòria sense majoria absoluta del PSOE obriria una escletxa al diàleg, encara que és pessimista sobre el resultat.
Artur Mas va estar durant dues hores i mitja menjant-li l’orella, com es diu col·loquialment, a Pedro Sánchez. Durant tot el sopar. Sense reparar en la resta de comensals de la taula –entre els quals Albert Rivera– ni en els 900 convidats presents en l’entrega del premi Planeta, van continuar embrancats en la seva conversa, més aviat un monòleg del president que un diàleg. Mas devia arribar en un estat d’excitació important: el dia havia començat d’hora amb l’ofrena al president màrtir, Lluís Companys, en el 75è aniversari del seu afusellament; havia continuat amb la seva declaració davant el jutge pel 9-N, seguit de la seva sortida del tribunal sota un passadís de vares d’alcaldes alçades seguint el protocol dels casaments militars, amb els sabres a tall de pal·li... i havia culminat la jornada amb una declaració en record de les víctimes de la repressió franquista. De segur el president devia arribar amb l’esperit fogós al sopar del Planeta. De fet, Pedro Sánchez va sortir d’allà amb aire confús i un xic consternat. El líder del PSOE posa sincer interès a comprendre el conflicte català, però és tan conscient que d’altres es van estavellar abans que ell en aquest escull que s’imagina la travessia amb molta aprensió. Pel president, Sánchez representa l’única esquerda –molt estreta, això sí– per emprendre un diàleg, i per això no és estrany que anés a totes aprofitant la trobada literària.
Mentre Mas procurava atendre possibles escenaris de futur, el més immediat, el de la seva investidura, continua tan bromós com el primer dia. No és la CUP una formació que es deixi impressionar per escenificacions èpiques. Els cupaires exigeixen mostres palpables de desobediència per part de Junts pel Sí. Antonio Baños, el seu cap de llista, ho va dir ben claret: “S’ha de muntar un pollo polític i judicial”. La definició de “muntar un pollo” per a la CUP no és la mateixa que per a CDC. Els convergents confien que, amb una mica d’astúcia, es pot desobeir sense desobeir, com el 9-N. El president va declarar davant el jutge que no havia desobeït el Tribunal Constitucional perquè ell no va fer una consulta, sinó un “procés participatiu”, i perquè no hi va haver una ordre reiterada i específica de desconvocarlo. Però vint-i-quatre hores més tard, a RAC1, Mas, per convèncer la CUP, s’atribuïa la insubordinació: “La desobediència més gran en aquest procés l’hem feta els que portem corbata”. Si Baños i els seus companys exigeixen per investir Mas una declaració del Parlament de desobediència a les institucions espanyoles com a inici del procés cap a la independència, Convergència confia a trobar les paraules adequades perquè cada part llegeixi el que vulgui llegir. En aquest art la política catalana ha arribat a cotes excelses.
Però convèncer la CUP no serà fàcil. Aquesta formació d’esquerra radical i anticapitalista té a les seves mans més que la investidura del president. Si es produeix, l’escalada d’enfrontament amb el Govern central continuarà a l’alça, així com el discurs de deslegitimació de les institucions espanyoles, imprescindible per justificar els gestos de “desconnexió” que imposa una aliança amb ERC i els cupaires. Si, al contrari, la CUP planta Mas, convocaria eleccions al més de març, a les quals es presentaria ell sense la bastida de Junts pel Sí ni la pàtina d’un plebiscit. Són dos escenaris molt diferents. Però la CUP podria ajornar la seva decisió fins després de les eleccions generals, ja que la data límit és el 9 de gener. I això obliga a anar pensant en la cita amb les urnes del 20 de desembre.
ERC va estudiar un pacte amb Convergència per no presentar-se a les eleccions generals, com a mostra de ruptura amb Espanya, però al final ho va deixar córrer. Així que torna la pressió dels convergents sobre els republicans per repetir l’operació Junts pel Sí. El partit de Mas creu que una victòria d’aquesta llista a les generals obligaria el pròxim inquilí de la Moncloa a moure peça. L’esperança a CDC és que Pedro Sánchez guanyi les eleccions, però necessiti suports amplis, no només de Podem o Ciutadans, sinó d’alguna altra força, per fer valer els diputats de Junts pel Sí a Madrid. Però ni tan sols amb aquesta carambola el camí d’un possible diàleg seria senzill, ja que Mas s’ha tancat moltes portes. Ara com ara, al president li resultaria difícil vendre als seus qualsevol oferta que no sigui un referèndum d’independència, i això és una cosa que el PSOE ni es planteja. No és estrany que Pedro Sánchez sortís del Planeta amb signes de sentirse desconcertat. La vetllada literària li havia donat un motiu de desvetllament.