Miserachs al Macba

XAVIER Miserachs (1937-1998) és un dels grans fotògrafs catalans de la segona meitat del segle XX. La seva càmera va immortalitzar una societat en procés de transformació, sense distincions: des dels emigrants fins a la gauche divine, des de les prostitutes fins als turistes que van arribar a la Costa Brava als anys seixanta. Potser per això, Miserachs deia que practicava una mena de transfuguisme social. Tots els éssers humans tenien un particular interès fotogràfic als seus ulls.

L’arxiu de Miserachs, integrat per desenes de milers d’imatges, va ser dipositat per les seves hereves fa quatre anys al Centre d’Estudis i Documentació del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba). Hi havia, per tant, expectació davant la possibilitat que l’esmentat museu correspongués el dipòsit amb una exposició que honrés completament el fotògraf. Aquest és sens dubte un dels motius pels quals la mostra Miserachs Barcelona –que es pot veure fins al 27 de març al Macba– ha causat debat al si del col·lectiu creatiu local. Potser molts s’esperaven un muntatge usual, on les fotos obtingudes per Miserachs s’expressessin per si mateixes. Però el que presenta el Macba és una altra cosa: un muntatge en el qual les seves imatges han estat manipulades, trossejades i acoblades en composicions peculiars. D’alguna manera, podríem dir que el comissari ha actuat com un discjòquei que punxa i barreja música aliena.

El primer dels quatre espais d’aquesta exposició reprodueix de manera més o menys convencional fotos de Miserachs. El segon juxtaposa fotos retallades i il·luminades amb vius colors per reproduir una espècie d’escenografia de carrer. El tercer combina miralls i pantalles en les quals se siluetegen personatges, desproveïts de l’enquadrament de l’autor. El quart espai presenta la gran obra editorial de Miserachs, el llibre Barcelona en blanc i negre amb detall. I ja una vegada fora del recinte, dotze fotos graciosament acoblades sobre un mur reprodueixen el perfil de Barcelona.

Els qui han criticat aquesta mostra ho han fet adduint que no mostra l’obra de Miserachs com ell la va deixar. Els qui l’aplaudeixen, repliquen que cal explorar noves vies expositives. Tots tenen raó. Però potser en tenen més els que afirmen que el comissari no hagués d’haver presentat com una exposició de Miserachs el que, de fet, és una reelaboració del seu treball duta a terme sense el concurs de l’artista. Està bé fer innovacions, però en aquest cas potser no haurien d’haver precedit una retrospectiva clàssica, més previsible, d’acord, però més respectuosa amb el fotògraf.