Un sol poble

Fa pocs segons que ho ha dit i ara ho torna a repetir. “Aquest país el farem entre totes i tots”. 27 de setembre al Born, naturalment. Raül Romeva s’adreça a la gentada que celebra l’amplíssima majoria d’escons obtinguda per la seva llista. Quan després d’un parell de minuts reprèn el discurs, mentre Artur Mas es gira un instant per encaixar la mà amb Eduardo Reyes, Romeva escolta un clam. “Un sol poble!”. El fa seu. El fan seu tots els qui són dempeus damunt de l’escenari. A l’acte d’inici de la campanya Romeva ja havia usat l’expressió i el raonament: “Som un sol poble, que ho entenguin, que ho sentin i ho vegin. No ens dividiran, ho farem i ho farem junts”. Però aquella nit del 27-S, gairebé sense solució de continuïtat, les televisions connecten amb el saló de l’hotel on la militància de Ciutadans està entusiasmada. 734.910 vots. Pugen 16 escons (4 més que els 12 perduts, junts, pel PP i el PSC). També allà se senten clams de felicitat desbordada: “España, unida, jamás será vencida”. Pateixo un curtcircuit. No a la tele. Al meu cap.

Un sol poble? M’han saltat els ploms de les neurones. Me’n vaig cagant llets al racó de pensar. Intento apujar-me els fusibles i fer-me una mica de llum.

L’expressió un sol poble, com les cançons que esdevenen himnes populars, s’ha transformat en una mena de significant buit. Més o menys tots pressuposem què vol dir i ens hi podem sentir majoritàriament confortables precisament perquè la seva definició és làbil i prou imprecisa: un sol poble ha estat i es pretén que encara sigui l’expressió paradigmàtica de la convivència tal com la va tramar el consens catalanista hegemònic des dels anys seixanta. Per això, perquè és consensual, els polítics intenten patrimonialitzar-la. Perquè incorporant-la el seu discurs pretenen atraure a la seva proposta el corrent central de la societat que s’hi sent reconeguda. A banda de Romeva, durant la campanya, per exemple, la van utilitzar opcions ideològicament allunyades, tant Lluís Rabell (“Lluitarem i vencerem com un sol poble”) com Ramon Espadaler (“Vull que Catalunya sigui un sol poble”).

Però aquesta vegada l’ús del concepte ha adquirit una operativitat nova. Perquè o bé s’ha esgrimit per defensar que el procés independentista no fracturava la societat (argument de Junts pel Sí contra l’amenaça oracular d’Aznar) o, amb la boca petita, per alertar des del catalanisme caducat que el procés sí l’estava tensant. La paradoxa és que el concepte, inicialment, es va formular com una proposta per reconciliar una societat que sí que estava escindida i que en potència podia seguir traumàticament dividida per motius de classe, d’origen i de vinculació al passat caïnita de la guerra. Aquella proposta de refundació es va vertebrar a partir d’una determinada identitat nacional: una catalanitat inclusiva, empeltada als valors democràtics i de justícia social que el franquisme reprimia (una identitat ni fixa ni rígida sobre la qual Salvador Cardús reflexionava amb sagacitat dimecres passat i que Mariona Lladonosa estudia de manera sistemàtica). Des de 1971 ho va articular l’Assemblea de Catalunya i qui ho va formular amb més tenacitat va ser Josep Benet.

Fa pocs dies que ha arribat a les llibreries el darrer volum de l’obra dispersa de Benet, editada pel seu col·laborador Josep Poca i publicada per Montserrat. Gairebé no se n’ha parlat. Del segon –el millor, De la Segona República a la Transició– no n’he pescat ni un trist comentari, malgrat que als articles i conferències que s’hi apleguen el Benet polític va articular una crítica lúcida i profunda al desenvolupament de la transició i de l’autonomia que no pot ser més actual. Però el projecte de societat que el nacionalista Benet predicava venia de més lluny. “Continuem treballant per refer aquest país nostre i per restituir el nostre idioma el lloc que li correspon com a llengua del poble i com a instrument de cultura”. Són paraules dites el 24 de març de 1968 a Badalona durant un acte d’homenatge a Pompeu Fabra (homenatge pel qual Espriu va redactar El meu poble i jo, poema que l’autoritat no va deixar llegir). Crec que va ser aquell dia, assegut al costat d’un Manuel Sacristán que l’aplaudia, quan Benet va estrenar l’expressió un sol poble; en tot cas, no l’he trobada abans. “En aquest combat ens hi trobem tots els ciutadans d’aquest nostre país que volem viure en democràcia i llibertat. Tots, tant els catalans d’orígens com els altres catalans. Tots reclamant que l’ensenyament de l’idioma català sigui una realitat per a tothom, perquè a Catalunya ningú es pugui sentir discriminat per raó d’idioma. Perquè uns i altres, catalans de llinatge i nous catalans, formem un sol poble”.

Aquest to propositiu, diria, no caracteritza l’hegemonia que ha guanyat el sobiranisme, més aviat fonamentada en ressaltar la negativitat de la permanència a la pèrfida Espanya. És un fre. La necessària reconstrucció d’un consens català exigirà redefinir el vell “un sol poble” per retrobar-nos junts a la ciutat democràtica.

MESEGUER