SOS elefants

Fa temps que les entitats animalistes que lluiten a favor dels animals en perill d’extinció avisen del risc extrem que està patint l’elefant blanc africà. En la darrera Cimera Africana sobre Elefants, la convenció internacional sobre Comerç d’Espècies Amenaçades (Cites) va donar xifres molt alarmants que arriben als 33.000 elefants caçats furtivament cada any. Save the Elephants assegura que el risc d’extinció és més a prop del previsible. A la retina d’aquesta tragèdia, la mort brutal de Satao, el rei dels elefants de Kènia, que van matar amb fletxes enverinades, van mutilar i li van serrar l’ivori. Els que en tenien cura al parc Tsavo, on vivia, asseguraven que era un elefant molt intel·ligent, fins al punt que “s’amagava habitualment als arbustos per ocultar els seus immensos ullals dels caçadors”, però va ser assetjat per caçadors armats amb ulleres de visió nocturna, motocicletes i ballestes.

Darrere d’aquesta matança sistemàtica i furtiva hi ha el negoci de l’ivori, amb països com la Xina com a principal receptor. I encara que els esforços d’entitats de tot el món són ingents –per exemple, el santuari per a elefants orfes que ha creat Daphne Sheldrick a Kènia–, l’extinció amenaça severament els grans paquiderms. La nostra contribució mínima? Per descomptat, no participar en el comerç de l’ivori. La màxima, pressionar els països importadors perquè posin fi a aquest comerç sagnant, a més d’aplaudir els que donen la seva imatge per combatre aquest flagell. Per exemple, l’actor Leonardo DiCaprio, que va donar un milió de dòlars a Elephant Crisis Fund i va permetre utilitzar la seva imatge per a campanyes publicitàries contra la compra d’ivori a la Xina. És tal el risc, asseguren els experts, que moren molts més elefants dels que neixen, la inversió de la piràmide és accelerada i, ara com ara, imparable. Per posar un darrer exemple, en les últimes tres setmanes 40 elefants han estat intoxicats amb cianur a prop del Parc Nacional de Hwange.

En aquesta tessitura tràgica, la cacera legal d’elefants resulta una immoralitat afegida a la pròpia immoralitat de matar un animal extraordinari pel simple plaer d’abatre’l. Divendres, per exemple, es va conèixer la notícia de la cacera de l’elefant més gran de l’Àfrica, al parc nacional Gonarezhou de Zimbàbue. Tenia entre 40 i 60 anys i els seus ullals, segons els cuidadors del parc, “eren tan grossos i pesaven tant que els arrossegava per terra quan caminava”. El caçador va pagar 60.000 dòlars per aquesta gran gesta, i la seva cara somrient a la foto, posant davant de l’animal abatut, és la imatge de la més pura vilesa. Quin plaer primitiu, malaltís, sagnant pot haver sentit matant un gran mamífer pacífic, intel·ligent i bell? Se sent més home, més mascle, més poderós?

Personalment només veig una brutal, descarnada lletjor del mal. Quin monstre pot arribar a ser l’home quan deixa d’ésser humà!

Save the Elephants diu que l’extinció és propera: cada any 33.000 elefants són abatuts a l’Àfrica