Som allà mateix

Aquest 15 d’octubre no només han coincidit en data la compareixença del president de la Generalitat de Catalunya davant els tribunals amb l’afusellament, després de procediment judicial i sentència, fa 75 anys, d’un altre president de la Generalitat, Lluís Companys; també fa 75 anys de l’estrena d’El gran dictador, la pel·lícula de Charles Chaplin en què ell mateix es dota de veu per fer un gran al·legat en contra del feixisme.

Em sé de memòria totes les pel·lícules de Charlot perquè la meva iaia Fina n’era una gran fan. De fet, va néixer amb el cinema i la va acompanyar al llarg de la seva vida, amb evidents períodes de sequera o de filmografia nacional quan la política ho va decidir per ella. També va ser la meva iaia qui em va explicar una època de la història que als meus llibres d’escola es falsejava amb grans gestes i glòries de vencedors tocats per la gràcia de Déu.

No em parlava tant de la guerra com de la postguerra, i el que va suposar amb afusellaments inclosos; no de gent il·lustre sinó de veïns i amics darrere un mur pel costat del qual ella passava per anar a treballar. De la dictadura franquista la majoria tenim relats individuals –de com li va anar a la nostra família–, però no hem fet un exercici necessari, i ara ja molt urgent, de fer neteja d’idees, pensaments i valors feixistes; i això ens està passant una factura molt grossa. No ho han fet –i han fet, a més a més, el possible per a tot el contrari– els governs de dretes, però tampoc ho han fet els governs autoproclamats d’esquerres.

Evidentment, malgrat que no podem dir que som allà mateix on érem l’any 40 –si més no, i no és pas poc, ara el marc de relació és democràtic amb les garanties que això hauria de suposar–, hi ha massa coses que s’assemblen sense ni tan sols la necessitat de buscar-hi paral·lelismes amagats. I aquestes coses no és produeixen de manera fortuïta o aïllada, són constants i orquestrades amb un clar objectiu de segrestar les llibertats i els espais polítics d’aquells que no pensem com ells.

No sé quants són, no crec que siguin pas pocs, n’hi ha molts d’amagats i qui els ha intentat comptar i identificar n’ha sortit malparat. I també hi ha una gran majoria, molts d’altres, que els donen suport sense consciència clara de formar-ne part, però fent-los forts en deixar-se portar per aprofitar un corrent que els sembla que els va a favor.