La Vanguardia (Català-1ª edició)
Oh my papa...
Avui els parlaré del meu pare, el poeta: Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau. Quan vaig començar a escriure als papers, fa més de cinquanta anys, solia parlar sovint d’ell. Aleshores, el meu pare era menystingut, per no dir menyspreat, pel que jo vaig batejar com el “patufetisme-leninisme”: Serra d’Or, La parella (Castellet & Molas), en què el tricorni semblava, però no massa, una barretina, etcètera, etcètera; i cada vegada que parlava d’ell als papers la meva mare es posava la mar de contenta. Els meus amics m’instaven que matés el pare, però jo m’hi negava. A més, per què havia de matar el meu pare si el meu pare era el meu avi? El meu pare, que tenia quaranta-i-tants anys més que jo, es va morir quan jo era a la mili i, si he de dir veritat, mai no vam tenir una conversa d’home a home. Per què l’havia de matar?
Bé, avui els parlaré del meu pare, i ho faré perquè és notícia: l’1 d’octubre, l’editorial Christian Bourgois, de París, va posar a la venda l’edició francesa de la seva novel·la Vida privada, amb un esplèndid i més que generós pròleg de Juan Marsé. No és la primera vegada que una editorial francesa publica la novel·la del meu pare. El 1988 Pierre Belfond ja la va publicar ( Vies privées), però sense massa èxit. Al contrari del que em fa presagiar l’edició de Bourgois: set dies després de posar-se a la venda, el 8 d’octubre, a les pàgines literàries de Le Monde, ja venien unes línies molt elogioses d’Ariane Singer sobre Vies privées (Bourgois conserva el títol de l’edició Belfond, així com la traducció, revisada, de Nicole Pujol).
A la biblioteca del meu pare no hi havia cap exemplar de Vida privada i tant el meu pare com la meva mare mai no m’havien parlat de l’existència d’aquest llibre. El vaig llegir, me’l va deixar un amic i em va produir una certa impressió, i li vaig dir a la meva mare que havíem d’intentar ressuscitar-lo. La meva mare s’hi va negar. Em va dir que la novel·la, arran de la seva publicació, li havia causat molts problemes al meu pare, tant familiars com d’amistats, i que no estava disposada a tornar a passar per això. Jo vaig insistir i llavors la meva mare em va dir que no em fes il·lusions, que la censura franquista no permetria que es publiqués una novel·la “escandalosa” en la qual, a sobre, l’autor es burlava obertament del general Primo de Rivera. Amb allò del general hi estava d’acord, però tampoc no eren massa pàgines, tres o quatre com a molt. Pel que fa a allò d’“escandalosa”, li vaig dir que les coses havien canviat una miqueta en aquest fotut país i que a les llibreries es podia trobar alguna novel·la de l’“escandalós” Moràvia, per esmentar un nom il·lustre. En fi, que vam decidir enviar una carta al ministre Fraga Iribarne, que jo vaig redactar i va firmar la meva mare. Dèiem al ministre que confiàvem en el seu bon criteri perquè autoritzés la publicació d’una novel·la, del 1932, en què par- teix de l’aristocràcia i de l’alta burgesia barcelonina s’encanallava al barri xino com, anys després, ho faria l’alta burgesia barcelonina, la de la cèlebre Brigada del Alba, als anys quaranta i principis dels cinquanta, abans que el govern del general Franco prohibís les cases de putes per convertir-se en un estat membre de l’ONU. I, no cal dir-ho, també s’esmentava a la carta el senyor Moràvia, comunista o filocomunista, els llibres del qual es venien a les llibreries.
I Fraga va respondre dient que sí. Amb matisos, esclar: fora el general, menys conya amb els capellans i una mica més de decència, és a dir, menys jodienda. I Aymà va publicar el 1965, després de 33 anys, la segona edició de Vida privada. I amb això va arribar l’escàndol, però no el que s’imaginava la meva mare: Joan Oliver (Pere Quart), el responsable literari d’Aymà (en mans de Joan Baptista Cendrós, “ministre de Colònies i Perfums”), va corregir el text del meu pare. On el meu pare va escriure “Els parpres, en obrir-se, van fer una clac, gairebé imperceptible...”, Oliver va escriure: “Les parpelles, en obrir-se, van fer un sorollet gairebé imperceptible”. I és que el gran Oliver, el del “sorollet”, deia que el meu pare “escrivia molt malament” (ho explica Xavier Bru de Sala, que afirma haver-ho sentit dir al mateix Oliver).
A partir de llavors Vida privada ha tingut una vida molt més agradable. José Agustín Goytisolo i Manolo Vázquez Montalbán el van traduir al castellà. Manolo, Félix de Azúa, Juan Marsé, Eduardo Mendoza i Terenci Moix la van aixecar en una segona versió castellana (Anagrama), amb un pròleg formidable de Marcos Ordóñez.
El 1987 Vida privada es va emetre per la primera cadena de TVE (quatre capítols d’una hora), protagonitzada per Josep Maria Pou, Nino Castelnuovo, Analía Gadé i Lilí Murati, amb guió de Francesc Betriu, Gustau Hernández i Juan Marsé i diàlegs de Jaime Gil de Biedma (es tractava d’una coproducció de la TVE amb la RAI italiana; TV3, la de Pujol, es va negar a participar-hi). En català, Vida privada, té més d’una dotzena d’edicions, ha arribat a les escoles i no fa gaire Xavier Albertí la va portar a l’escenari del Lliure de Montjuïc. Vida privada existeix en alemany, ara ressuscita en francès, d’aquí uns mesos en sortirà l’edició dels Estats Units. Sílvia Munt va darrere d’una segona versió televisiva. Falta la traducció italiana. M’agradaria que fos la de la siciliana Sellerio. Al cap i a la fi Vida privada és, diuen, la novel·la “emblemàtica” de la nostra ciutat.
A la biblioteca del meu pare no hi havia cap exemplar de ‘Vida privada’, mai no em van parlar de la seva existència