‘Lampista’ peronista

JUAN CARLOS MAZZÓN (1944-2015) Militant històric del Partit Justicialista

Entendre el peronisme és complex fins i tot per als argentins. Però si algú podia entendre el moviment fundat pel general Perón, explicar-lo, interpretarlo i fins i tot ajudar a transformar-lo, aquests era Juan Carlos Mazzón. Comprendre la feina que durant anys va desenvolupar aquest històric membre de l’aparell del Partit Justicialista (PJ), ajuda molt a llegir aquest fenomen polític que els peronistes defineixen com un sentiment.

Mazzón era un històric operador del partit, en l’argot polític espanyol l’anomenaríem un lampista. Era el lampista per excel·lència, però el seu paper anava molt més enllà del que s’entén a Espanya, tenint en compte que el justicialisme, al seu torn, està format per infinitat d’ismes i grupuscles de poder, cadascun dels quals es concentra generalment al voltant d’un líder.

Per descomptat, es tracta d’una estructura paral·lela i informal, però és on radica el poder, mentre que l’aparell orgànic del partit és un simple formalisme d’aparença democràtica. Kirchnerisme, menemisme, duhaldisme, cristinisme, massisme, sciolisme... Tots els ismes són peronistes i sovint estan enfrontats entre ells. Mazzón era el punt de trobada, qui aixecava el telèfon i enviava missatges d’un costat a l’altre, componia acords i llistes electorals o subscrivia pactes de no-agressió. La seva agenda valia or. Ministres, governadors, alcaldes, sindicalistes... tots li agafaven el telèfon i mai no rebutjava una trucada o una reunió, fins i tot amb periodistes. Sempre des de l’ombra i l’off the record.

I sempre a sou del president peronista de torn. Durant el kirchnerisme i fins al març passat va ocupar a la Casa Rosada el càrrec de coordinador general d’Assumptes Polítics Institucionals. Els ministres anaven al seu influent despatx i no al revés. Va exercir càrrecs de títol similar, encara que amb les mateixes funcions, tant amb Carlos Menem, com amb Eduardo Duhalde, Néstor Kirchner o Cristina Fernández.

Anomenat el Chueco, Mazzón va néixer a la província de Santa Fe, però de petit es va traslladar a Mendoza, on es va iniciar com a militant peronista a l’agrupació dretana Guàrdia de Hierro, la mateixa amb què va simpatitzar el papa Francesc. A Mendoza va conèixer José Luis Manzano, que va ser ministre de l’Interior de Menem, i amb qui va exercir de viceministre durant l’única època en què Mazzón va tenir visibilitat pública.

De fet, la clau del seu poder dins del peronisme era precisament que no buscava el poder, encara que en tenia més que molts càrrecs públics. Tot i això, al març, Fernández li va posar la creu i el va acomiadar. La presidenta es va enfadar perquè Mazzón començava a prendre partit per Daniel Scioli en la lluita per substituir-la a les eleccions del 25 d’octubre, quan Fernández encara no apostava com ara pel governador de Buenos Aires com a candidat. A més, Mazzón havia elaborat llistes electorals marginant els candidats de la Cámpora, les joventuts kirchneristes, que ara representen l’ala més esquerrana de l’inescrutable peronisme. Tots els ismes peronistes van expressar les seves condolences per la mort del Chueco als 71 anys.

ARXIU