La Vanguardia (Català-1ª edició)
MISERACHS Anatomia d’una exposició
La mostra sobre el fotògraf al Macba obre un debat sobre el respecte a l’autoria i el paper del comissari
Posem que la família d’un dels fotògrafs catalans més decisius de la segona meitat del segle XX, ja mort, decideix dipositar al museu d’art contemporani de la seva ciutat bona part del seu llegat. Posem que aquest museu triga cinc anys a dedicar-li una exposició i que des del moment mateix de l’obertura de portes, envoltada d’una gran expectació, el rebuig i la indignació que provoca en un ampli sector de la comunitat de fotògrafs és tan fort que fins i tot en algun moment arriben a plantejar-se demanar-ne el tancament. El cas sembla inversemblant, però és real. Ha ocorregut amb l’exposició
Miserachs Barcelona, actualment al Macba, i més enllà dels encerts o els errors de la proposta, obre un interessant debat sobre com ha de presentar-se la fotografia, la responsabilitat del museu respecte a les obres que custodia, el respecte a l’autoria o la figura del comissari en relació amb l’artista.
Miserachs Barcelona no és, sens dubte, una exposició ortodoxa. Ni tampoc una retrospectiva. L’historiador Horacio Fernández, el comissari, pren com a material de treball el llibre Barcelona blanc i negre, i a partir d’allà mostra diferents models d’exhibir unes imatges ja canòniques: des de grans reproduccions disposades en plafons a la manera de The family of man, la cèlebre exposició d’Edward Steichen al MoMA que va acabar sent l’estil dominant en els anys cinquanta i seixanta, a la reconstrucció escenogràfica, fins a la manera d’un diorama dels carrers de Barcelona o una plaça pública on els personatges que va fotografiar apareixen siluetejats i es barregen, en un joc de miralls, amb els visitants. Al final, el llibre tancat en una urna i una projecció de les seves pàgines interiors. “Entenc que hi hagi crítiques, faltaria més. Mai no he pretès estar en la veritat, parteixo del fet que al món de l’art ningú no té la raó”, assenyala Fernández. “Però tampoc no crec que se’m pugui acusar de falta de respecte a l’autor. No hi ha res sagrat, la fotografia tampoc. La vida d’una foto no s’acaba en un sol model. Som en un museu d’art contemporani, i ja fa molt que hem acceptat que Duchamp pintés bigotis a La Gioconda. La versió de Miserachs només la podem saber pel seu fotollibre, que és una obra tan col·lectiva i variada com l’exposi- ció. Convertir-lo en una mostra de fotos emmarcades no tenia sentit històric ni museològic”.
Per al fotògraf i historiador Jorge Ribalta, comissari entre altres de la gran antològica de Joan Co-
HORACIO FERNÁNDEZ “Mai no he pretès estar en la veritat, al món de l’art ningú no té la raó” JORGE RIBALTA “És inacceptable que un comissari actuï com si fos l’autor; no l’ha de ser”
lom al MNAC (amb David Balsells), és evident que el rebuig de Fernández dels “enfocaments curatorials diguem-ne acadèmics, falsament entesos com avorrits, és a la seva manera legítima, però no justifica enfocaments arbitraris ni usos abusius de la creativitat aliena. Està clar que l’enfocament d’un autor cap a la seva obra no és el mateix que el d’un historiador o comissari. Però l’absència de l’autor és irreemplaçable i és inacceptable que un comissari actuï com si fos l’autor. No l’ha de ser. El desafiament per a un comissari és evitar caure en l’avorriment sense renunciar al rigor acadèmic, ser rigorós i alhora tornar la vida a l’obra”.
Joan Fontcuberta, fotògraf i artista, considera que per exhibir obres de fotografia històrica hi ha dues línies museogràfiques i són oposades: “Una intenta aproximar-se a les condicions en què l’autor va presentar originalment les seves obres; l’altra intenta aproximar-se a com l’autor presentaria les seves obres en les circumstàncies actuals. Tots dos casos són especulatius i el resultat exigeix una negociació teòrica. De la primera diran els seus defensors que és respectuosa i els seus detractors que és integrista; de la segona, que ha de prevaler una lectura oberta i no fossilitzada de l’obra, mentre que per als seus oponents constitueix una traïció a les intencions de l’autor”. En tot cas, que hi hagi polèmica sobre aquestes qüestions, diu, “és fructífer” perquè “ens força a pensar críticament” sobre qüestions com “els valors fetitxe de l’art
“El gran frau és que esperàvem una altra cosa, i el responsable d’això és el Macba” “Conflictes com aquest permeten identificar els criteris autoritaris que ens perjudiquen”
i la cultura: la propietat intel·lectual, la patrimonialització de la història i els dispositius de prescripció canònica. Conflictes com aquest ens permeten identificar els criteris autoritaris que ens continuen pesant”, conclou.
Pepe Font de Mora, director de Foto Colectania, entén la controvèrsia i admet que estem davant una proposta extrema, “un salt radical”, però per damunt de tot veu positiu que “la imatge surti dels estereotips expositius”. Una cosa semblant opina la historiadora Laura Terré, responsable de la retrospectiva de Colita que es va poder veure l’any passat a La Pedrera, per a qui el problema potser rau que ens hem acostumat a veure les fotografies “tancades en un marc i amb paspartús. El documentalisme s’ha vist sotmès a aquesta cotilla i no s’ha permès un joc més lúdic ni més estètic. Un fotògraf admet una presentació polimòrfica de la seva obra. Ho ha de fer necessàriament ell? No ho sé. Ell va deixar fer a Ràfols-Casamada, però Ràfols-Casamada era un artista... Això, en canvi, ha estat un encàrrec a uns arquitectes, i és allà on poso el punt crític a la exposició”.
“Al recorregut hi ha poc misteri i poca poesia, amb un fons com de fira o de parc d’atraccions”, objecta no obstant Terré. “El gran frau és que després de cinc anys esperàvem una altra cosa, i d’això el gran responsable és el Macba. Miserachs mereixia una antològica que després pogués circular per museus com el Jeu de Paume o el MoMA”. Una decepció que comparteix el fotògraf i comissari Jordi Calafell, de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, per a qui una cop Colita, Pomés i Colom han tingut ja les seves respectives antològiques i precisament perquè el fons Miserachs ha anat al Macba –on tots els fotògrafs volen dipositar el seu arxiu– tothom s’esperava una exposició estil Cartier-Bresson”. Però posats a centrar-se en Barcelona, blanc i ne
gre, es pregunta: “No tindria sentit veure totes les fotos que va fer pensant en el seu llibre i no només les publicades?”. I encara: “Per fer aquesta exposició era necessari que el Macba es quedés el fons?”.
Ribalta, que va viure en primera persona i des de dins l’arribada de l’arxiu de Miserachs al Macba, admet que fer una retrospectiva presentava una gran dificultat, “ja que no hi ha gairebé còpies d’època, amb la qual cosa calia partir de l’arxiu de negatius i per tant inventar
se l’exposició. A més, les còpies existents són de feina, de cara a publicacions, i no d’exposició. Aquest problema és insalvable, perquè justament la missió d’un autor és oferir la interpretació del seu propi arxiu i això no pot delegar-se perquè un arxiu és objecte d’infinites interpretacions, que donen lloc a infinits autors diferents. Quin d’ells és el veritable? Un autor és el que ha estat, no el que podria ser. El que defineix un autor són justament les decisions que ha pres sobre el seu arxiu”.
Ara bé, precisa, hi havia altres maneres d’exposar-ho, des de reconstruir alguna de les exposicions històriques, com les dues Terré-Miserachs-Masats, que estan prou documentades, “de manera que deixaria de ser una pura invenció”, o, posats a fer una monografia, “per què no fer-ho de manera més rigorosament fidel al llibre?”. Ribalta parla de disbarat, però precisa que no s’ha de responsabilitzar únicament el comissari, sinó també el museu, que ha de vetllar pel rigor i la qualitat de les exposicions. “Això denota una situació de buit. Una exposició buida en un museu buit”.