La Vanguardia (Català-1ª edició)
Gols amb mancances
Joan Golobart Al partit d’ahir vam observar de nou un Barcelona que va saltar al camp a marcar gols incentivat per l’estil de joc del Rayo Vallecano. Però la golejada no ha de tapar algunes mancances.
Control del marcador. De nou el Barcelona va saltar al camp amb ànsies de victòria i mostrant una competitivitat innegable. Seduït per la proposta del rival i sabent que darrere de la línia defensiva visitant hi hauria molts espais. I així va arribar l’ocasió de Rakitic amb una passada esplèndida de Sergi Roberto, i encara d’altres. Però va semblar com si el centre del camp simplement fos un espai per recórrer per arribar a l’àrea contrària. Fins al punt que les jugades més elaborades van passar a ser diverses galopades de Mathieu o de Sergi Roberto i en cap cas una possessió col·lectiva. Un estil que demostra que l’ambició es limita a marcar gols, al domini del marcador i no del joc. I encara que és evident que això donarà punts als blaugrana, també és cert que els rivals aconsegueixen amb facilitat acostar-se a l’àrea. La segona meitat del Barça va ser lamentable. Es podria entendre que el Rayo arribés tantes vegades a l’àrea blaugrana amb cops de pilota, però que aconseguís fer-ho tocant l’esfèrica diu molt de la feina de Jémez però molt poc del sistema defensiu blaugrana.
Finalitzador en comptes de solucionador. Una de les conseqüències d’aquesta manera de jugar va ser que Neymar, gran protagonista, ho va fer en un registre que pot ser magnífic per jugar contra el Rayo, però problemàtic per a matxs que puguin tenir més exigència. Però davant l’absència de Messi i amb les possibilitats futbolístiques de l’astre brasiler vaig trobar a faltar el seu paper com a home epicentre del joc blaugrana que s’hauria d’haver posicionat més cap al centre per liderar el joc i permetre que les línies del mig del camp i defensiva tinguessin marge de temps per situar-se en camp rival. Em fa l’efecte que el joc del Barcelona amb aquest tipus de consi-
La segona part del Barça va ser lamentable, els rivals li arriben amb molta facilitat
deració guanyaria molt en solidesa i es mostraria força més dominador del joc.
Rakitic i Sergi Roberto. Van ser el fidel reflex de l’estil de l’equip i del seu estat de forma. El croat, allunyat de les seves prestacions. Desconnectat del joc ofensiu, sense marge de maniobra per ajudar en defensa i mentalment molest amb ell mateix com va demostrar en l’un contra un davant Toño. Va ser el senyal d’alarma de l’estat de forma d’un home que hauria de liderar el centre del camp i que va ser un simple comparsa, ja que per això necessita tenir companys a prop. L’antagonisme el representa Sergi Roberto. Un jugador que després de la seva bona aportació en el lateral dret i havent funcionat amb molt bona nota com a centrecampista de tancament entén que compta ara, i molt, per a Luis Enrique.