La Vanguardia (Català-1ª edició)
El gran provocador
Quan l’equip més ho necessitava, Neymar es corona remuntant i fabricant fins a quatre penals clars
Focs artificials. El van voler infravalorar quan va arribar a Barcelona. Després d’un primer any que els resultats no van sortir el van acusar d’ocupar-se més de ser estètic que pràctic. S’ha de centrar en el futbol, l’alliçonaven. El van qualificar de frívol. Es van burlar del seu físic, prim. No agradaven els seus pentinats. “Provocador”, li deien. El van titllar d’incitador. Li van posar l’etiqueta d’exagerat. Això no es porta a Europa. Els jugadors de l’Athletic a la final de la Copa del Rei quan va intentar una lambretta davant el jove Bustinza, tan jove com ell, el van titllar d’instigador. Van anar a trobarlo per fanfarronejar, per voler arrencar els “oh” de la grada i, esclar, les visites a YouTube. Però hi haurà un abans i un després de la concepció del món futbolístic de Neymar da Silva Santos Junior després de la nit del 17 d’octubre del 2015.
Els quatre gols al Rayo Vallecano van difuminar qualsevol indici de dubte que quedava després dels 39 gols de la temporada del triplet. Sense Messi, amb Luis Suárez tocat i amb el Barcelona perdent després del gol de Javi Guerra, Ney va entendre que li tocava a ell. No es va amagar, no es va escudar en els problemes amb la justícia, va donar la cara i va demanar la pilota fins a guanyar el partit ell solet. Al brasiler li encanta el pòquer. Amb un pòquer de gols rares vegades es perd una mà.
Provocador, sí, i amb molta honra, de quatre penals, dels quals només n’hi van xiular dos. Exagerat, també. Com les dues grogues que va forçar a Rat i Llorente. Arrogant, per descomptat, així ha de ser un jugador que llança dues penes màximes en menys de deu minuts i les transforma sense prendre impuls i canviant de costat el xut al porter. Des del 2010 un jugador de la Lliga no feia dos gols des dels 11 metres. Llavors va ser Negredo. L’espectacle que va fer a la primera part va ser desmesurat. El Camp Nou ja creia que veia Neymaldinho, amb més verí encara, si és que es pot, amb 62 dianes en els seus 101 partits de blaugrana.
Va fer una espectacle semblant a Sevilla, però llavors la mala punteria, Sergio Rico, els pals i la falta de sort van fer que hagués d’esperar-se dues setmanes per tenir aquest reconeixement. I no és la primera vegada que bat quatre vegades el porter. Sinó la quarta. Ho va repetir en un amistós amb el Brasil contra el Japó el 2014 i amb el Santos davant l’União Barbarense a la copa brasilera del 2013 i l’Atlético Paranaense a la lliga del seu país el 2011.
Al seu dia Paco Jémez va fer que a Arbilla li saltessin les llàgrimes a la banqueta quan el va substituir abans del descans. Que ahir Nacho, el marcador de Neymar, arribés a la mitja part només es pot considerar un misteri. Però el cert és que ja no va sortir del vestidor. Normal. Era fora del partit. Molt lluny del Camp Nou. El brasiler el va treure d’òrbita. El va marejar cada cop que encarava. El va fer ballar com el ballarí Ney en va aprendre a la Bateria de Rio Grande, on va estar el cap de setmana passat. Bicicleta i sotana canviant-se la pilota de cama a la mateixa jugada. Pura samba. Moviment infernal per a qui el pateix, per a qui no porta la iniciativa. Com la capoeira, Neymar és dansa i lluita, driblatge i gol, espectacle i rendiment, diversió i victòria. Per això, va tornar a rescatar l’equip a la segona part. I ja és pichichi.
Ja havia firmat un pòquer contra el Japó i al Santos contra l’União Barbarense i l’Atlético Paranaense El brasiler és samba i diversió però també capoeira, ball, lluita i rendiment