La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un gegant en retirada
Paul O’Connell ha jugat el seu últim partit amb la selecció d’Irlanda
Irlanda s’ha quedat sense el seu millor jugador, sense el seu líder i sense un gegant, tant fora com dins del camp. En el més cruel dels campionats del món (21 lesionats, de moment), cap víctima ha estat tan notable com Paul O’Connell, el segona línia de Munster que acabava de firmar un contracte de dos anys amb el Toló francès. La seva carrera a nivell internacional s’ha acabat, pel que fa al club encara ho hem de veure, perquè amb 35 anys no et recuperes tan fàcilment d’un trencament de lligaments.
O’Connell, 108 vegades internacional irlandès i 28 vegades capità de la selecció, aspirava a abandonar el primer pla amb magnificència en una semifinal o a la final del Mundial, i a gaudir de la resta de la seva carrera al clima benigne de la Costa Blava. Però les coses rarament surten com t’esperes. Haurà de seguir la resta del campionat amb crosses, intentant inspirar els seus companys al vestidor i des de la grada. Per començar, en el complicat partit d’avui contra els pumas argentins, que històricament s’enfronten a Irlanda en una rivalitat en què salten espurnes.
Més bon jan del que podria semblar, l’únic que no perdona és que algú begui de la seva ampolla d’aigua
Nascut a Limerick, a la costa oest d’Irlanda (l’escenari de la novel·la i la pel·lícula Les cendres d’Àngela), el gegant O’Connell es va dedicar de nen a la natació abans d’entrar al món del rugbi. Tot i que ha jugat 17 partits en mundials, ha passat gran part de la seva carrera a l’ombra d’un altre gegant, Brian O’Driscoll. Només quan aquest darrer es va jubilar fa un parell d’anys, li va obrir les portes a la capitania indiscutida de la selecció, i al reconeixement que es mereix pel seu talent i esforç.
Jugador íntegre i honest com pocs, dur com demostren les vuit targetes grogues amb què l’han obsequiat els àrbitres, O’Connell sempre ha estat disposat a lluitar i ha exigit el mateix dels qui juguen al seu costat. Ferotge a la melé i al mol, pocs contemporanis (amb la possible excepció del sud-africà Victor Gatland) han dominat amb una autoritat com la seva els llança- ments de toc. Reservat i gens fanfarró amb la seva vida privada, fins i tot una mica reticent a estar al punt de mira públic, es transforma en la intimitat del vestidor. Abans de l’últim partit contra França, en què Irlanda es va garantir quedar campió de grup i evitar els all blacks als quarts de final, va fer plorar els seus companys exhortant-los a donar-ho tot per la victòria. “És un líder nat que mai no es repeteix, sempre diu coses diferents i originals, respectat i temut alhora”, explica una altra llegenda de l’illa maragda, Ronan O’Gara.
Fanàtic d’una preparació meticulosa i bastant hipocondríac, l’ofensa més gran que se li pot fer a O’Connell és beure de la seva ampolla d’aigua i transmetre-li els gèrmens, com al llarg dels anys ha descobert algun company. I encara que Paulie sigui més bonàs del que suggereix la seva imponent presència, despertar la ira del monstre de Limerick és una aposta molt però que molt perillosa.
Tant dins com fora del terreny de joc, O’Connell ha tingut sempre un gran olfacte a l’hora de distingir què està bé i què està malament. Responsable, amb els peus ben ancorats a terra i amb un fi sentit de l’humor molt a la irlandesa, amic de les bromes ocasionals, no ha abusat de la seva agressivitat i de la seva força més de l’estrictament necessari, encara que alguns àrbitres i rivals podrien discrepar. És un líder nat, impossible de reemplaçar. Ocupar el seu lloc sense que es noti l’absència és la tasca d’Iain Henderson, el segona línia d’Ulster.
Va debutar amb la selecció el febrer del 2002, en què va anotar un assaig en un partit del Sis Nacions contra el País Gal·les, però no es recorda de res perquè va patir una greu contusió. El drac gal·lès sempre s’ha interposat al seu camí, i gairebé sempre ha aconseguit doblegar-lo, com a la victòria per 17-15 a Cardiff per rematar el Grand Slam el 2009. Amb Munster ha guanyat dues vegades l’Heineken Cup, però el seu moment estel·lar va ser a la històrica gira del 2007 dels British Lions per Sud-àfrica.
Els Springboks també han perdut per lesió del seu capità, Jean de Villiers, i seleccions com Gal·les tenen raons per lamentarse per la mala fortuna de les lesions. Però O’Connell hauria merescut més que ningú un final apoteòsic.