Madame Carreras

Sóc la persona menys esportista del món. A l’escola, les meves amigues i jo érem les últimes a ser escollides per jugar, perquè així que posàvem un peu al camp, el que fins llavors havia estat ordre i afany de superació es convertia en caos i descontrol.

Així que, normalment, érem suplents i passàvem l’estona xerrant i rient a la banqueta o coquetejant amb els nois del camp del costat (a la meva època al Liceu Francès els nois i les noies feien esport separadament).

També dedicàvem bona part de la primera hora d’educació física a discutir amb la professora, madame Carreras, sobre l’uniforme. Les meves amigues i jo ens negàvem a portar l’uniforme d’esport estipulat que consistia en uns horrorosos pantalons blau marí amb ratlla blanca lateral, una samarreta blanca amb rivet blau i “Lycée Français de Barcelone” estampat en blau, i una dessuadora que feia joc. O bé portàvem una samarreta que no era l’oficial, o bé decidíem lligar-nos un jersei a la cintura, o bé provàvem de donar-hi un toc de color posant-nos uns mitjons fluorescents o pintant-nos les ungles de vermell (una cosa que estava prohibidíssima). Això feia que la professora s’enfurismés i que les més estrafolàries de totes fóssim castigades a passar tota la classe assegudes en un banc. Llavors, quan madame Carreras recordava que això era realment el que volíem, s’enfadava encara més i ens manava fer cent voltes a la pista d’atletisme. Començàvem amb certa empenta, però al cap d’uns metres, així que la professora ens donava l’esquena, repreníem el ritme de cargol deprimit que ens caracteritzava.

Les sessions al gimnàs eren encara

Les sessions al gimnàs encara eren pitjors, perquè no et podies ni amagar ni escapar

pitjors, perquè no et podies ni amagar ni escapar. Hi havia les cracs de l’esport que ho feien tot perfecte, les pelacanyes voluntarioses que eren les que aconseguien pujar a la corda i després es quedaven allà penjant i no sabien baixar, i les negades absolutes que mai no vam aconseguir pujar ni vint centímetres de corda, que ens quedàvem a cavall a sobre del poltre amb cara de pòquer i els braços aixecats en forma de ve baixa i dèiem, molt serioses, que no sabíem fer ni la vertical ni la roda, però sí la tombarella. Cap endavant. I cap enrere.

Fins que un dia, madame Carreras, ja farta de castigar-me, em va dir: “Mira, Busquets, els teus pares no tenen algun amic metge? Doncs jo et recomanaria que et fes una dispensa d’esport per a tot l’any”. Em va doldre una mica que estigués disposada a prescindir de la meva alegria i bon humor amb tanta facilitat, però aquesta secció és la prova que estava totalment equivocada. Veu, madame Carreras, com sí que tenia futur al món de l’esport?