“Bevia per passar-ho bé i amb 20 no sabia parar”

“Jo em vaig agafar a un tractament d’alta exigència, ingressat en un centre de drogoaddicció: simplement no tornes a consumir drogues mai més”, explica Pedro Toto García Aguado, 46 anys, exwaterpolista que va formar part de la millor generació espanyola, la de l’or olímpic d’Atlanta’96, amb Estiarte, Oca, Sans o el malaguanyat Jesús Rollán, company de fatigues i “festivaler” com ell, és a dir, “un addicte que vesteix de festival la seva addicció”. En Toto és l’exemple de l’esportista d’elit capaç de tornar dels inferns. “Vaig començar amb 13 o 14 anys, alcohol i porros... Després també cocaïna. Però la meva droga estrella era l’alcohol”, relata en Toto, que va començar a visitar el costat fosc en ple creixement i esplendor, no pas en la retirada. “No perquè tingués problemes, ni de família desestructurada ni de manca d’autoestima; bevia per una qüestió lúdica. Amb 17 o 18 anys ho celebràvem tot amb alcohol, les borratxeres eren habituals, tenies la falsa sensació que controlaves. És l’anomenat efecte Popeye: et sents poderós amb l’alcohol, podies entrompar-te i l’endemà guanyar els serbis”. Després l’alcohol lúdic es va convertir en addicció. “L’utilitzava per millorar les meves habilitats socials, per desinhibir- me, per veure’m acceptat i sentirme estimat. Amb 20 anys (1988) ja no sabia parar”. A Barcelona’92 va demanar ajuda, “amb 30 ja estava en ple declivi”. El 2003 va ingressar en un centre de desintoxicació, hi va estar un any i mig tractant-se, però fins al 2006 no va començar a “aixecar el cap”. Ho va superar per força de voluntat i ha sabut convertir la seva experiència en una eina per ajudar altres addictes. Va fer de coach al programa televisiu Herma

no mayor (2009-15) i ara té projectes educatius amb nois amb trastorns, una assessoria familiar i un centre ambulatori per a addiccions a Barcelona.