La Vanguardia (Català-1ª edició)
Brussel·les i la crisi de govern
Cristóbal Montoro, el ministre d’Hisenda, té l’amor propi ferit. Justament quan pensava que podria recollir els fruits polítics de la seva tasca, s’ha trobat amb un toc d’atenció sense precedents de Brussel·les a compte de la maniobra política, de política electoral per ser totalment precisos, més audaç del tàndem Mariano Rajoy-Cristóbal Montoro durant tota la legislatura que està a punt d’expirar: tramitar en ple estiu els pressupostos de l’Estat del 2016, que s’aproven definitivament dimarts vinent, i presentar-los en els comicis del 20 de desembre com una espècie de programa electoral carregat de promeses que els seus patrocinadors pensaven presentar com si ja estiguessin vigents. La galleda d’aigua freda de Brussel·les ve a dir una cosa com ara “no es cregui vostè gaire les rebaixes fiscals, la del juliol passat i les que contenen els pressupostos, perquè el pròxim govern vindrà amb les rebaixes”.
Montoro està convençut, segons asseguren els seus pròxims, que la possible desviació de dèficit públic que diu témer la Comissió Europea (4,5% del PIB en lloc del 4,2% pactat per a aquest any) no es produirà, o en el pitjor dels casos seria d’una dècima (1.000 milions d’euros en números rodons). Els comptes del ministre parteixen de la positiva evolució de la recaptació fiscal, a l’alça en IRPF i sobretot en societats, que compensaria el desquadrament de la Seguretat Social, que segons la seva opinió serà menor del que es diu, i de les comunitats autònomes.
Com més segur està de les seves idees i dels seus càlculs, més irritació sent davant l’escepticisme de Brussel·les. La Comissió Europea hi ha afegit el sempre desagradable missatge de qüestionar uns comptes generals que ni tan sols s’han acabat de votar a les Corts, amb l’encàrrec inusual de rectificar-los al govern que després de les eleccions as- sumeixi el poder. Un dictamen que ha deixat pràcticament trencada a efectes electorals la joguina pressupostària.
Ningú al Govern central no s’ha pres l’assumpte a broma ni ha intentat reduir-lo a una qüestió menor. Sense caure en la insolvència de Jorge Fernández Díaz, el ministre de l’Interior, que va atribuir les crítiques europees a “algun biaix polític ideològic”, és evident que s’estan dibuixant moviments en favor de noves aliances a Europa que, sense desposseir Mariano Rajoy del suport d’Angela Merkel, sí que l’han deixat sense la complicitat de la França de François Hollande i Manuel Valls.
És curiós que quan el consens a l’eurozona és que l’anorèxia fiscal alemanya ja és una recepta política i socialment insostenible, l’eix París-Brussel·les sustenti la seva rebel·lia cap a Berlín sobre la petició de més ajustos al Govern espanyol (a la diferència sobre el càlcul de dèficit per al 2015 cal afegir-n’hi unes altres set del 2016) de l’ordre dels 10.000 milions d’euros.
Malgrat l’oposició del sever Wolfgang Schäuble, el ministre d’Economia alemany, el dictamen patrocinat pel comissari europeu d’Assumptes Econòmics, el francès Pierre Moscovici, va obtenir la llum verda, la qual cosa indica que o bé els consensos a Europa estan canviant a la recerca d’un nou pacte polític per a la gestió de l’eurozona, amb una Alemanya menys hegemònica, tendència que alimenten els fiascos de Volkswagen, el del Deustche Bank i el que pugui revelar la investigació sobre el Mundial de futbol del 2006, o bé que Merkel no s’ha pres gaire seriosament l’expedient espanyol i el seu suport al president gallec no ha anat més enllà de les declaracions testimonials del seu ministre d’Economia.
En qualsevol cas, el Govern de Rajoy s’acosta al final dels seus dies bastant desconjuntat, i en l’àmbit econòmic les tensions són evidents. El president del Govern va optar per operar sense vicepresident econòmic, l’única vicepresidència, política, va quedar en mans de Soraya Sáenz de Santamaría, i Rajoy va anunciar que ell controlaria directament la política econòmica. S’ungia de Napoleó per arbitrar les diferències entre Cristóbal Montoro i Luis de Guindos, el ministre d’Economia. Tot apuntava que la tensió entre els dos ministres elevaria la posició d’Álvaro Nadal, el cap de l’Oficina Econòmica del president, amb despatx al complex de la Moncloa, amb accés a l’orella de Rajoy i rang de secretari d’Estat, recuperat després que el socialista José Luis Rodríguez Zapatero el jivaritzés a director general arran de la marxa del finat David Taguas. Però Nadal ha format part lleialment del clan que dirigeix la vicepresidenta i al qual pertany també Montoro, amb la qual cosa la pressió entre els dos ministeris va quedar sense via d’escapada.
Sense vicepresidència econòmica, la resta de l’equip va campar al seu aire, en part gràcies al silenci de Rajoy. José Manuel Soria, l’inoperant ministre d’Indústria, feia posar els pèls de punta als seus col·legues cada vegada que obria la boca –l’última, en els seus constants errors en la crisi de Volkswagen–. En aquest quadre, José Manuel García-Margallo, l’expansiu ministre d’Exteriors, també va jugar a endinsar-se en expedients que d’altres consideraven propis, potser perquè, com asseguren alguns, la seva aspiració és ser titular d’Hisenda. En suma, l’embolic amb Brussel·les posa sal a la ferida d’un Govern bastant sense nord.
El dictamen de la Comissió ha deixat pràcticament trencada la joguina pressupostària a efectes electorals