La Vanguardia (Català-1ª edició)
El Museu de l’Home de París enterra el colonialisme
Les tres preguntes clau: qui som?, d’on venim? i on anem?
El Museu de l’Home, el gran museu-laboratori d’antropologia, etnologia i prehistòria, un clàssic de la visita parisenca des de la seva fundació el 1937, reobre les portes després d’un llarg tancament de sis anys en el qual tant l’exposició permanent com el seu emblemàtic edifici, sobre el turó de Trocadero i davant la torre Eiffel, han estat renovats completament.
Ubicat en una ala de l’enorme Palais de Chaillot, arquitectònicament aquest museu és el resultat de la simbiosi de dos edificis lletjos que es van erigir en l’emblemàtic turó amb motiu de les exposicions universals del 1878 i el 1937. En aquesta última versió, la seva mola té com a principal virtut una posició oberta en el coronament del
“Els europeus som africans blanquejats per la falta de sol”, diu de broma l’antropòleg Alain Froment
gran eix enjardinat que creua visualment el Sena, passa per la torre Eiffel i el camp de Mart i acaba en els Invàlids, una de les vistes més grans i magnífiques de París.
Únicament la carcassa de l’edifici, per l’esplanada del qual passen diàriament desenes de milers de turistes, estava catalogada, així que, “per dins l’hem pogut refer tot”, diu l’arquitecte Emmanuel Nebout. L’Estat s’ha gastat 96 milions d’euros en aquesta renovació. L’edifici original era fosc. “La nostra feina ha consistit a respectar l’herència dels nostres col·legues del XIX i transformar-la amb elegància cap al segle XXI, fent entrar la llum al lloc”, explica l’arquitecte en l’Atrium Paul Rivet, l’espai interior més gran de la casa transformat pel procediment d’anul·lar el pis superior i fer entrar directament la llum per una enorme claraboia.
El metge i etnòleg Paul Rivet (1876-1958), un humanista universalista, va ser el creador d’aquest museu que aborda l’home total, com a ésser biològic, cultural i social, i del seu innovador concepte de museu-laboratori, és a dir no només lloc d’exposició sinó també d’investigació, amb 150 científics treballant a la tercera planta.
“Hem intentat renovar aquest concepte de Rivet, conciliant-lo amb la ciència i la tècnica d’avui”, explica Bruno David, president del Museu Nacional d’Història Natural, del qual aquest museu forma part. Evidentment, malgrat l’esperit avançat de Rivet, la concepció del museu, amb les seves col·leccions d’antropologia, etnografia i prehistòria compartimentades, ha estat superada.
“El museu es va crear en un context colonial, amb vitrines geogràfiques”, diu l’autora de la renovació, Cecile Aufare. Tot això s’ha modernitzat, les col·leccions s’han integrat i s’ha afegit el descobriment de l’antropocè, en línia amb la conferència del clima de Nacions Unides que s’obre el novembre a París. El resultat és que “la relació de l’home amb la naturalesa i l’impacte de l’espècie humana en el medi ambient, és la gran innova- ció respecte als anys trenta”, explica la comissària científica del museu, Evelyne Heyer.
En xifres, el Museu de l’Home és una superfície total de 16.000 metres quadrats, amb més de 3.000 d’exposició, 3.000 més dedicats a la investigació i l’ensenyament, 700.000 objectes de prehistòria, 30.000 peces d’antropologia i 6.000 objectes que il·lustren l’apropiació de la naturalesa per les espècies humanes.
La col·lecció inclou també 30.000 esquelets i ossos de 23.000 individus, inclòs el crani de René Descartes, i d’alguns caps indígenes executats o traslladats a França des de les colònies, el que avui planteja demandes de restitució, com la que va acabar l’any passat amb la restitució a la seva terra de les restes d’un cap insurgent de Nova Caledònia.
El museu conté fòssils originals de l’home de Cromanyó i Neandertal, els extractes i registres de les fascinants pintures rupestres de Tassili i Hoggar, al sud-est d’Algèria, entre altres joies, i és història en si mateix: el nom de Claude LéviStrauss (19082009), l’antropòleg més famós del segle XX, està associat a la casa i durant els anys de l’ocupació alemanya aquesta institució parisenca va allotjar un conegut grup de resistents.
La visita al Museu de l’Home planteja les tres preguntes existencials, que, literalment, donen nom a les seves tres seccions: qui som?, d’on venim? i on anem? Des que som factor geològic com a espècie, l’última pregunta sona molt més inquietant que les altres dues.
Quan alguns polítics plantegen, avui, aquest mateix mes, la qüestió de França com a “país de raça blanca” i estigmatitzen l’emigrant, ignorant que el 25% de la població francesa és d’origen emigrant, el recorregut museístic permet recordar el nostre llarg transcurs com a espècie; els primers homínids fa 25 milions d’anys, els primers homo habilis, entre 2,8 i 1,5 milions d’anys, tots dos a l’Àfrica.
“Els europeus són africans blanquejats per la falta de sol”, explica humorísticament l’antropòleg Alain Froment, al costat d’un plafó que registra l’homo antecessor d’Atapuerca. L’any 1937, quan el museu es va inaugurar en un món en ple apogeu de les doctrines racistes més criminals, la seva observació no hauria sonat bé.