Jaime Miquel

Jaime Miquel, analista electoral, publica ‘La perestroika de Felipe VI’

El sociòleg i geògraf Jaime Miquel publica La perestroika de Felipe VI, en què dissecciona la ruptura generacional que viu Espanya i que està obrint espais a noves formacions polítiques com Podem i Ciutadans.

Conèixer l’estructura profunda de la realitat és una de les aspiracions de l’home des de la nit dels temps. El cervell humà està tan preparat per identificar patrons que la màgia, les religions i les supersticions no són més que excessos d’aquest empenyorament de la nostra ment veient patrons on no n’hi ha. Tot i això, les estacions, el cicle lunar o les marees són alguns dels patrons identificats que van resultar ser correctes i han ajudat la humanitat en el seu progrés. Davant un canvi en el cicle polític com el que viu Espanya –en un marc de transformació profunda de les democràcies occidentals–, La perestroika

de Felipe VI (RBA), de l’investigador de comportaments electorals Jaime Miquel (Madrid, 1959), és el mapa més eloqüent (Miquel és geògraf de formació) per identificar els patrons del que ha passat i del venidor. I és també acta notarial d’un període de la història d’Espanya que finalitza i un altre que comença. Malgrat l’ímpetu de les seves afirmacions, Jaime Miquel parla escuetament, amb una veu tan greu com les dades que donen suport al que diu.

Afirma que el canvi de cicle polític va començar el 2010.

L’anàlisi demogràfica confirma que hi ha hagut una dissociació completa. Hi ha dos mons, un d’antic, clavat al segle XX, el de la meva generació, sense estudis o amb estudis primaris, encoratjat en la postguerra o l’autarquia, la cultura política del qual és postfranquista i que són idiotes respecte a la cosa pública. El que està morint és aquest postfranquisme, aquesta interpretació de l’acció política predemocràtica i precapitalista.

I creu que aquesta ruptura es deu més a la revolució tecnològica o a la crisi econòmica?

A tot això. És l’esgotament d’un sistema que és inviable en el primer món al qual volem pertànyer: nivells intolerables de corrupció, sostracció contínua de diners públics i una desigualtat creixent. D’una banda hi ha la crisi i el desnonament de la millor generació, els quals han tingut recursos per estudiar, en unes circumstàncies incomprensibles per a ells: sobre quines bases s’estava construint la nostra societat, el nostre benestar? Però també, d’altra banda, la xarxa és una revolució tecnològica de més impacte que la revolució industrial perquè suposa la socialització del coneixement i el que Manuel Castells anomena “l’autocomunicació social”: el ciutadà produeix i disposa de la seva pròpia informació, que és desinteressada, i trenca el monopoli de la veritat per crear una veritat més certa. I aquest és un factor decisiu en el mercat electoral.

Com de decisiu?

Del 2010 al 2011 vam veure la desmobilització massiva de l’electorat del PSOE. Em vaig passar el 15-M a la Puerta del Sol de Madrid estudiant allò i ja veies que la generació més jove liderava les precedents. I tot seguit, van desaparèixer els vots del PSOE. Va guanyar el PP i després, a partir del 2012, tots els joves del PP també es van desmobilitzar.

Sis mesos després de treure majoria absoluta.

Sí, va ser un procés idèntic al del vot del PSOE, però com que no hi va haver eleccions, no en vam sentir parlar. Els periodistes només tenien al cap percentatges de vots vàlids i escons, amb la qual cosa la desmobilització els va passar inadvertida. L’octubre del 2014 la suma del PP i el PSOE no assolia dos terços de la cambra. Tots dos eren molt petits, i ja havia irromput Podem, així que PP i PSOE ja no sumaven: som a l’avantsala d’un procés constituent perquè incumbeix tot l’ordre institucional. El costat esquerre no preocupava perquè va sorgir Podem, però als poders reals, a l’Ibex, els preocupava el costat dret, perquè el PP va llançat a l’espai Le Pen, al lloc de la refundació, votat només pels vellets, els idiotes del públic, rurals, sense formació. Gairebé la meitat dels seus vots són de més grans de 65 anys. Rosa Díez va dir que no pactaria amb Ciutadans i allà, el mateix octubre del 2014, va firmar la seva defunció. Perquè era una situació gravíssima causada per la no representació de milions de persones joves que són liberals conservadores.

Vostè repeteix que el final del postfranquisme i el cicle constituent és irreversible.

Sí, irreversible.

El resultat de les eleccions catalanes ho accelera? Després de les eleccions –a veure què diu el pròxim CIS– el normal és que Ciutadans estigui en el llindar dels 3,8 milions de vots. Ha sabut capturar vot desmobilitzat del PSOE, com veiem a Nou Barris. Surt segon en les eleccions, col·locat com a interlocutor clar a Catalunya, en lloc de CiU i el PP, que es va quedar sense discurs en campanya. És una cosa que no havíem previst. Elegir García Albiol va ser cremar les naus: un candidat total amb una posició inamovible per generar temor. Van dir als electors: “o jo o el caos”, i la gent va votar caos. Perquè aquest elector amb por no existeix en la meitat més jove del cens.

“S’ha acabat la broma”, va dir García Albiol. Des del Congrés dels Diputats! No pots portar el teu candidat al Congrés per dir que “s’ha acabat la broma”, això ho diu Tejero, això és postfranquisme: “Perquè ho dic jo”, “que m’ho digui un jutge”... Això és l’Espanya dels castells, això ja s’ha acabat. Llavors l’Ibex, el poder real, pensa: “Ra- joy, que ja no lideres res, vas de candidat a les generals, t’han esbocinat a Catalunya... això és un desastre, això no passa al nord del Pirineu”. I, amb els grans mitjans en contra de la gran coalició PP-PSOE, que és el pla A, pensen en un pla B. Calculen que si Ciutadans desplaça l’ordinal de Podem en quinze circumscripcions està fet: els falten 15 escons per sumar amb el PP. Posaran tota la carn a la graella. Això és l’Ibex, parlant sense embuts: el sistema no és suïcida i, arribat a l’abisme, si cal asseure’s a parlar, es parla amb qui toqui.

Parla de la coalició PP-PSOE com un producte efímer i necessari per quatre anys de legislatura constituent.

Sí, té el mateix sentit que va tenir UCD el 1977. El mateix. PP i PSOE no sumen per blindar la Constitució, sumen perquè ens trobem en vigílies d’un procés constituent on cal produir, in extremis, un ordre institucional prestigiat. Encara que els costi la desaparició com a UCD. Felip VI és el vèrtex de l’ordre institucional perquè és l’únic que reuneix un consens suficient per definir aquests territoris en un procés convergent en termes de la UE. No hi ha cap altra forma que les poblacions basca i catalana puguin representar-se al món alhora que sumar amb la població de matriu castellana. El rei és conscient de la gravetat de la situació, és en el seu discurs de proclamació i se sintetitza en una frase literal que és el subtítol del meu llibre: “Un canvi profund”. El problema no és el rei sinó els polítics. Com els buròcrates de l’URSS dels vuitanta.

I és innegociable un nou ordre territorial?

O Felip VI aconsegueix una referència territorial prestigiada com la va tenir el seu pare en l’Estat de les autonomies, que avui està mort, o no hi ha rei. No pots regnar sobre una xiulada, la xiulada és inassumible, evidencia un problema de convivència que t’impedeix de fer el trànsit.

Trànsit?

El que desemboca en què la seva filla Elionor no sancioni lleis sinó que ocupi l’espai que ocupen avui les monarquies històriques europees. Ella no serà una reina com el seu pare. Felip VI és l’únic que té prestigi. No la monarquia, que ha de ser sotmesa a ratificació per 4 de cada 10, però 8 de cada 10 donen suport al rei. És a dir, la meitat dels republicans veu en Felip VI l’oportunitat.

“És un món clavat en el segle XX, sense estudis, postfranquista i idiota de l’àmbit públic” “La millor generació es pregunta sobre quines bases estava construït el nostre benestar” “Després de 40 anys de postfranquisme, s’obre un cicle constituent, i és irreversible” “Després de sorgir Podem, preocupava la dreta: la meitat dels vots del PP són jubilats” “Només Felip VI reuneix consens per ser el vèrtex del nou ordre territorial”