Insubmissió colonial

Antoni Puigverd analitza el context polític: “Cal aclarir que la desobediència que proposa la CUP s’inspira en la resistència no violenta que va caracteritzar la lluita de Gandhi en la independència de l’Índia. Ara bé: l’esquema colonial indi no té res a veure amb Catalunya. Allà una minoria colonial imposava les seves lleis a la població”.

Un novel·lista oblidat va escriure, parlant del París de la Comuna, que “les revolucions no es fan amb aigua de roses”. La frase embolcalla una obvietat: no hi ha canvi sense trauma. O el que és el mateix: no hi ha ruptura de la llei sense costos de tota mena; no hi ha desobediència sense desordre.

Després d’una altra setmana presidida per les emocions (compareixences judicials, suport massiu, estelades, i el braç alçat d’Artur Mas per desplegar amb la mà oberta les quatre barres –ai, quin mal d’ulls que fa aquest gest, sobretot si els ulls són europeus!)–, Catalunya entra en reflux, tot esperant el pacte que intenten fabricar Junts pel Sí i el nou partit de moda, la CUP. Junts pel Sí és un típic platillo d’elements aparentment contradictoris, però que pot sortir prou gustós (un mar i muntanya, per exemple, és a dir, una barreja de peix i carn, una Große Koalition que combina, com a Alemanya, liberalisme i socialdemocràcia). I la CUP és el partit dels universitaris més ideologitzats de la menestralia catalana; però també és l’hereu postmodern d’una de les tradicions polítiques catalanes més importants: l’anarquisme.

A finals del XIX i durant el primer terç del segle XX (recollint el llegat del federalisme pimargallià), l’anarquisme va ser un corrent català determinant. El noucentisme català (versió cultural del nacionalisme aleshores naixent) s’ha emportat la fama gràcies al triomf del nacionalisme en l’actual etapa democràtica. Però, en aquella societat tan socialment injusta, tan obscenament fracturada entre rics i pobres, l’anarquisme hi va tenir un paper extraordinari, de la mateixa manera que va deixar també una tràgica empremta dels seus excessos. L’anarquisme va organitzar la classe obrera, aleshores deixada de la mà de Déu, sense drets mínims, exposada a tota mena d’abusos, amb unes condicions de vida cruels i miserables. La va organitzar sin- dicalment (el gran sindicat d’aquell temps era la CNT) i li va donar un horitzó moral, intel·lectual i cultural (cooperatives, ateneus, alfabetització, pedagogia alternativa, ideals de fraternitat universal). El gran èxit de l’anarquisme n’explica també la bifurcació: pragmàtics o revolucionaris, pacifistes o violents, cultes o descamisats, terroristes o possibilistes, idealistes o anticlericals.

L’anarquisme va contribuir a l’eclosió d’episodis brillants de la cultura catalana com ara el modernisme, el cooperativisme o la renovació pedagògica. Però va quedar molt tacat pels episodis violents. Els atemptats amb bombes en aquella Barcelona del “pistolerisme” blanc i negre, quan els escamots obrers i els de la patronal es “mataven pels carrers”. I les sistemàtiques matances de religiosos i de “gent d’ordre” que la FAI va auspiciar entre el 19 de juliol de 1936 i el maig de 1937.

Segurament és la memòria de la part fosca i tràgica de l’anarquisme el que explica que el component anarquista català no hagi trobat la manera d’arrelar en la democràcia actual. Ara rebrota d’una manera singular, com a expressió d’un ADN llibertari que mai no ha desaparegut del tot en la tradició catalana; un ADN que rebutja l’Estat no solament perquè encotilla la realitat catalana, sinó perquè és Estat, és a dir, una forma de poder jeràrquic que “cristal·litza en casta” com explicava la setmana passada a El Punt Avui l’escriptor i diputat Julià de Jòdar. El gen anarquista català torna de bracet amb els moviments alternatius i altermundistes. Torna com a expressió política d’una densa xarxa de casals, centres culturals, cooperatives de tota mena i col·lectius solidaris; com a resposta juvenil a la crisi econòmica que és també una crisi generacional; i com a destil·lació universitària de la crítica al capitalisme.

Desobediència és la paraula política clau d’aquest corrent. Artur Mas, que els necessita, ni els dóna la raó ni els la deixa de donar. Encara és ambigu. S’empara en les escletxes legals per dir que no ha fet allò de què el fiscal l’acusa, però gràcies al mateix fiscal pot representar el paper d’heroi desobedient. Ara bé: el temps de l’ambiguïtat s’acaba i la desobediència, més que una temptació, pot ser una obligació.

Cal dir que la desobediència que proposa la CUP s’inspira en la resistència no violenta que va caracterizar la lluita de Gandhi en la independència de l’Índia. Ara bé: l’esquema colonial indi no té res a veure amb Catalunya. Allà una minoria colonial imposava les seves lleis a la població. Aquí si bé quasi la meitat dels votants són partidaris de la independència, l’altra meitat o hi està radicalment en contra o vol altres opcions no rupturistes. L’exemple més recurrent de desobediència que proposa la CUP és la llei d’Educa- ció de Wert. “Ja l’hauríem d’haver desobeït!”, diu Antonio Baños. Però què passaria si un director d’escola no volgués obeir la desobediència de la consellera? No estic fent un joc de paraules: en un país tan complex com Catalunya la desobediència generaria una lògica de tothom contra tothom: els alumnes tindrien arguments per desobeir els professors, els professors als directors, els directors a la conselleria...

El nacionalisme català faria bé de recordar que totes les revolucions acaben generant un efecte bumerang: el desordre acaba suscitant un fort desig d’ordre. Va passar a la França revolucionària, va passar després de la nostra Setmana Tràgica (1909), va passar després del 1934 i del 1936. Després d’una revolució acostuma a triomfar la contrarevolució.

No hi ha desordre sense un fort desig d’ordre: després d’una revolució acostuma a triomfar la contrarevolució

RAÚL