Els temes del dia

La incapacitat de Barack Obama de complir la seva promesa de retirar les tropes nord-americanes de l’Afganistan; i l’èxit de públic de l’última edició del festival de Sitges, que s’acaba de tancar.

EL president dels Estats Units, Barack Obama, té una pedra a la sabata dels seus vuit anys de mandat: l’Afganistan. Durant la campanya electoral va prometre que les tropes del seu país abandonarien aquell país asiàtic, on el seu antecessor, George W. Bush, s’havia entossudit en una guerra sota el paraigua de les Nacions Unides. A quinze mesos d’abandonar la Casa Blanca, l’actual president ha hagut d’admetre que no podrà complir amb aquell compromís. Quan abandoni la presidència, continuarà haventhi soldats nord-americans en territori afganès per evitar que els talibans, Al-Qaida i l’Estat Islàmic recuperin el terreny perdut des de la invasió aliada, el 2001.

Com en altres casos, de poc van valer fa gairebé quinze anys l’experiència i les advertències dels més prestigiosos analistes sobre el risc d’enfangar-se en la invasió d’un país indòmit. A l’Afganistan van fracassar els britànics el segle XIX, amb dues guerres. La primera entre el 1839 i el 1842, i la segona entre el 1878 i el 1880, que van retallar les seves pretensions colonialistes quan es van retirar. Un segle després, van ser els soviètics els que van intentar domesticar els afganesos amb una invasió que van iniciar el 1979 i que van finalitzar amb una retirada humiliant, el 1989, deixant milers de morts en les seves files. Els Estats Units del demòcrata Jimmy Carter i del republicà Ronald Reagan havien donat suport a les forces rebels i als talibans en la seva resistència antisoviètica, facilitant-los abundant armament que, a la llarga, es giraria en contra seu.

Els atemptats d’Al-Qaida contra els Estats Units, el setembre del 2001, van ser l’argument de la invasió de l’Afganistan, que allotjava el cervell d’aquella cruenta acció: Ossama bin Laden. El primer objectiu, enderro- car el règim dels talibans, es va aconseguir. El segon, eliminar el responsable ideològic d’aquell crim massiu, també. Però no el tercer, consolidar un Estat més o menys democràtic. En el seu moment, amb prou feines es va tenir en compte que el veí pakistanès és el refugi –i també la font– del fonamentalisme en aquella part del món. La realitat ara és, en paraules del mateix Obama, que “els talibans han aconseguit avanços a les zones rurals i han demostrat que tenen capacitat de llançar atacs mortals contra ciutats com Kabul”. La presència d’Al-Qaida i de l’amenaçador Estat Islàmic desaconsella abandonar l’Afganistan en un termini mitjà. Així que, quan Obama deixi la Casa Blanca, hi continuarà havent soldats dels Estats Units a l’Afganistan. Almenys 5.550 militars dels gairebé 10.000 actuals; lluny dels 100.000 que van arribar a tenir-hi fa deu anys. Encara que, segons Obama, no actuaran en missions terrestres –formalment és així des del gener passat–, sinó que el seu objectiu serà prosseguir la formació militar de l’exèrcit afganès i executar accions aèries contra el terrorisme.

La rectificació del president dels Estats Units és un missatge també per al veí Pakistan, en un intent de reforçar les converses de pau iniciades amb sectors fonamentalistes partidaris d’un acord i enfrontats al seu torn amb els serveis secrets pakistanesos. Una negociació que la mort del fundador del moviment talibà, el mul·là Omar, l’abril del 2013, va interrompre. Obama pressiona per reobrir les converses i alimenta la possibilitat d’un acord abans d’abandonar la Casa Blanca. I l’anunci de no retirar tots els soldats dels Estats Units, condició sine qua non dels talibans, pot constituir sens dubte una carta per forçar aquesta negociació.