La Vanguardia (Català-1ª edició)
El general al seu pedestal
Tres esglaons porten fins a Perón. El general està envoltat de flors i d’una tanca de seguretat. Per si de cas. Per alguna cosa Buenos Aires és la ciutat més antiperonista de l’Argentina, com queda patent elecció rere elecció. I potser també per això han hagut de passar quatre dècades des de la mort del fundador del justicialisme perquè la capital del país li dediqui per fi un monument, inaugurat la setmana passada en un esdeveniment no apte per a aquells forans que aspiren a entendre què és el peronisme.
Els jardiners municipals continuaven aquesta setmana plantant flors al voltant de l’estàtua, situada a la plaça rebatejada Juan Domingo Perón, que fins ara portava el nom d’un altre general que també va ser president, Agustín Pedro Justo (1932-1938). Situada a pocs passos de la Casa Rosada, la figura de l’home que malgrat que és mort encara continua influint en la política argentina es disposa a ser testimoni de les habituals manifestacions i piquets que discorren pel contigu passeig Colom.
Perón aixeca els braços, oberts. El seu gest més característic. Deixeu que tothom vingui a mi. Comunistes, socialistes, liberals, conservadors... Militars, sindicalistes, obrers... Aquesta és la clau de l’èxit peronista. “Units triomfarem”, diu l’escultura de bronze, obra de Carlos Benavídez, que pesa dues tones i mitja.
No és que Benavídez s’hi hagi trencat gaire les banyes. Diguem que no és Subirachs. L’efígie no pot ser més realista i a sobre ha provocat crítiques perquè la cara s’assembla poc a la del general. Al gran pedestal de tres metres i mig dos treballadors esculpits a la soviètica i dinàmics aguanten l’escut argentí.
El general mira cap al passeig Colón, on un sindicat ha instal·lat una pancarta: “17 d’octubre. 1945-2015. 70 anys de lleialtat”. Dissabte es commemorava el dia de la Lleialtat Peronista, aniversari de la jornada –mitificada després per l’aparell de propaganda de Perón– que es considera fundacional del moviment peronista.
Aquell dia del 1945 una mobilització obre- ra va aconseguir l’alliberament del llavors coronel, detingut després de ser obligat a dimitir per la cúpula militar dels càrrecs de vicepresident i ministre de Guerra i de Treball, cartera des de la qual havia començat una revolució de concessions laborals dels treballadors.
Des de la mort de Perón el 1974 es parla d’un gran monument a Buenos Aires. El primer projecte, impulsat per la seva vídua, la presidenta María Estela Martínez, es tractava d’un gran mausoleu que havia de reunir els cossos de Perón i Evita, amb altres pròcers argentins. La dictadura del 1976 va truncar el projecte i ja durant la democràcia el monument no va ser una prioritat.
Ni tan sols va ser prioritari durant els dotze anys de kirchnerisme, que en canvi sí que va homenatjar majestuosament Evita. La presidenta Cristina Fernández va inaugurar els dos rostres gegants –un d’enfadat i un altre d’alegre– d’Eva Perón que pengen de la façana del Ministeri d’Obres Públiques. També el president peronista Carlos Menem va retre homenatge a Evita descobrint el 1999 el seu monument davant la Biblioteca Nacional.
Paradoxalment, el monument a Juan Domingo Perón ha estat impulsat i inaugurat per Mauricio Macri, alcalde de Buenos Aires i únic dels principals candidats presidencials a les eleccions del 25 d’octubre que es declara no peronista, davant el peronista oficialista i líder a les enquestes, Daniel Scioli. A la inauguració per descomptat no hi va ser la presidenta ni cap peronista, perquè en el fons es va tractar d’un acte de campanya en què Macri mirava d’esgarrapar alguna cosa. I si l’alcalde arribés a la presidència, no trigaria a convertir-se al peronisme.
Els tres esglaons que condueixen al pedestal del monument simbolitzen les tres presidències de Perón: 1946-1952, 1952-1952 i 1973-1974. “Perón, Perón, qué grande sos / mi general, cuanto valés Perón, Perón, gran conductor / sos el primer trabajador”.
Quatre dècades després de la mort de Perón, Buenos Aires finalment li dedica un monument L’obra la va impulsar l’únic candidat presidencial que no és peronista, per atreure’s electorat