La guerra de successió

El defalliment de Podem i l’auge de Ciutadans, encara que previsible, difícilment frenarà la victòria del PP

Ningú no té més èxit que els successors. I una legislatura completa sota un govern que pateix uns nivells insòlits de desgast pot arribar a produir infinits successors virtuals. Aquests aspirants a la successió cobreixen un buit d’expectatives defraudades, encara que difícilment resisteixen el desgast d’actuar des de l’oposició. Per això solen resultar efímers i menys brillants a mesura que s’aproxima la cita amb les urnes, com les falses llebres de les primàries dels EUA. Només un desgast definitiu del govern de torn (que sempre és qui perd les eleccions) pot consolidar un candidat a la successió. Alguna cosa semblant al que va passar el 1982 o fins i tot el 1996. La pregunta és si el desgast del Govern de Mariano Rajoy és tan irreversible perquè el seu relleu sigui inexorable.

Tot i això, a tot just dos mesos de la cita electoral, el debat continua centrat en els successors més ben col·locats. Fa un any, i després de la seva eclosió als comicis europeus, el successor per naturalesa era el líder de Podem, Pablo Iglesias. Ara, en canvi, i després del desenllaç de les eleccions catalanes, el principal aspirant a pronunciar la frase “Jo havia de ser el pròxim president del Govern” és Albert Rivera, fundador i líder indiscutit de Ciutadans. De fet, el defalliment de Podem era previsible, amb independència de la seva amarga derrota a les eleccions catalanes. El desenllaç del 27-S s’ha limitat a accentuar els defectes operatius de Podem i les virtuts genètiques de Ciutadans. I aquests factors expliquen el

sorpasso de Rivera. Per començar, Podem és una amalgama de grups radicals, en contrast amb els orígens més temperats de Ciutadans. I encara que el partit taronja també ha actuat com a receptor d’antics militants del PP (Rivera mateix) o del PSOE, el seu líder ha forjat –ara per ara– un partit que exhibeix una disciplina de ferro i un principalíssim lideratge unipersonal. Potser la fallida experiència d’UCD –un centre genuí en què convergien liberals, democristians i socialdemòcrates malavinguts– ha actuat com una vacuna eficaç.

En contrast, el partit de Pablo Iglesias és més polifònic i aquest caràcter coral, unit a la procedència ideològica de la major part dels seus components, s’ha traduït en un discurs ple de contraindicacions. És a dir, davant el centre químicament pur de Ciutadans –amb un missatge amable que recull “el millor de l’esquerra i de la dreta”, excepte en política territorial–, molts líders de Podem són ostatges dels tics i prejudicis de l’extrema esquerra de la qual procedeixen. I els seus missatges –com els emesos amb motiu del 12 d’Octubre– allunyen inevitablement els electors més desideologitzats que de bon principi simpatitzaven amb Podem com a resposta a un bipartidisme desgastat per la crisi, les retallades i els escàndols.

A més, mentre que els dirigents de C’s no sembla que tinguin història, els episodis de radicalitat persegueixen molts líders de Podem i accentuen el seu desgast mediàtic i la seva imatge d’una esquerra lúgubre i revengista. I mentre que les candidatures municipals vinculades al partit d’Iglesias continuen lluny d’oferir un balanç espectacu- lar, el partit de Rivera rendibilitza una immaculada oposició que consisteix a cargolar les dues grans formacions (a Madrid o a Andalusia) amb taumatúrgiques propostes de regeneració, menys pressió fiscal i més diners per als serveis públics.

El poc desgast polític de Ciutadans rep la inestimable ajuda d’uns pactes ambidextres que reforcen la seva façana d’equidistància i moderantisme. I aquest actiu contrasta amb l’erosió que inevitablement ha suposat per a Podem l’experiència grega del Govern de Syriza. Les imatges del corralito hel·lè durant la pugna impossible d’Alexis Tsipras amb la UE s’associen a un programa, el de Podem, combatiu però canviant i que sembla més apte per repartir la pobresa que la riquesa.

Finalment, un dels factors decisius en l’acceleració de C’s és la mateixa imatge de marca que encarna Albert Rivera. La seva implícita síntesi de la millor versió d’Adolfo Suárez i Felipe González s’engrandeix a l’Espanya castellana amb el valor afegit que suposa personificar la fisonomia del bon català que no té dubtes sobre la seva espanyolitat. I aquest és un valuós plus electoral en un moment de conflicte territorial sobre el qual ningú no ha fet cap mena de pedagogia.

Ara bé, les expectatives electo- rals necessiten sempre l’ajust de la realitat. En el cas de Podem, els sondejos van arribar a situar el partit d’Iglesias al capdavant del vot declarat i al davant del PSOE en vot estimat: un 24%, segons el CIS del gener passat. Tot i això, en les eleccions autonòmiques del maig, el vot global a Podem no va arribar al 14% (i el de Ciutadans va quedar per sota del 10%). I aquesta és la realitat global, encara que Podem aconseguís el 21% dels sufragis a Aragó i C’s fregués, més tard, el 18% dels vots a Catalunya.

Els dos mesos fins al 20-D són una eternitat en política. Ara per ara, la millora de les percepcions sobre l’economia no es tradueix en més confiança i suport a un Govern refugiat en el perpetu autoaplaudiment, però que continua encapçalant els sondejos. Per a molts electors de qualsevol signe, el vertigen del canvi es resumeix sempre en el mateix enunciat: val més boig conegut que savi per conèixer.