Els vells amics

Hi ha una imatge que no em trec del cap: Miquel Roca, dimarts passat al matí, acompanyant, en discret segon terme, la consellera Irene Rigau a declarar com a imputada pel 9-N davant el TSJC. L’expolític i advocat de prestigi ha assumit la defensa de la titular d’Ensenyament juntament amb Jordi Pina, que és qui porta el dia a dia del cas. Es dóna la casualitat que Roca és amic de Rigau i del seu marit, Salvador Carrera, que va ser diputat al Congrés i senador. Podríem dir que la presència de Roca en aquesta escena no té cap significat polític i s’ha de llegir de manera estrictament professional i personal. Podríem. Però ningú no es pot desenganxar de la seva biografia ni del que ha representat.

Roca, que avui pot ser lletrat d’Unió de Pagesos o de Cristina de Borbó, va ser el número dos de Convergència i l’home fort de CiU a Madrid, a més d’un dels pares redactors de la Constitució del 1978. Polític d’oratòria eficaç i grans habilitats negociadores, va donar al nacionalisme moderat un paper protagonista en la política espanyola, sobretot durant l’etapa final de Felipe González. L’any 1986, va intentar catalanitzar i centrar el mapa estatal de partits amb el Partido Reformista Democrático, oferta que va fracassar però que va regalar un magnífic resultat a CiU. Durant aquella campanya electoral, els empleats del PSOE a TVE emetien només els discursos de Roca en català i amagaven sistemàticament les seves paraules en castellà, no fos cas que algú pensés que un català podria ser cap del govern espanyol. Les Espanyes no volien un nou Cambó ni volien plurinacionalitat i ho van deixar ben clar. D’altra banda, Roca va perdre la batalla interna amb Jordi Pujol per controlar el partit i esdevenir successor. Aquell dia, el nacionalisme majoritari va esborrar matisos molt valuosos i es va obrir una escletxa que alguns van aprofitar en benefici personal, cas del primogènit de Pujol.

Roca i Rigau provenen d’un mateix magma: l’oposició democràtica i catalanista a Franco, orientada suaument cap al centre esquerra. Uns van acabar al PSC, uns altres a CDC... El PP i C’s són formacions alienes a aquest magma i n’estan contents. Avui, Rigau ha abraçat la idea de la independència mentre Roca continua sent un autonomista convençut. La majoria de convergents –els números canten– ha imitat Rigau. Però l’exhibició de força de l’Estat espanyol contra el Govern Mas reuneix vells amics, tot i les discrepàncies. La memòria també hi juga: Roca va néixer a l’exili i és fill d’un dels fundadors d’Unió.

Dimarts i dijous, davant del TSJC, es van aplegar no només dirigents del sobiranisme, també del catalanisme en sentit ampli, incloses ICV i Unió. Tots hi eren, menys el PSC, que –en el camí cap a la irrellevància– ha decidit renunciar al seu capital històric després d’abjurar del dret a decidir. És tota una altra desconnexió.

L’exhibició de força de l’Estat espanyol contra el Govern Mas reuneix Rigau i Roca malgrat els seus desacords