La Vanguardia (Català-1ª edició)
Pensant en un Estat binacional
Fa unes setmanes es va celebrar a la universitat israeliana de BarIlan un seminari per valorar des de la distància —passats ja deu anys— la retirada unilateral de l’exèrcit israelià de la franja de Gaza el 2005 sota el govern del llavors primer ministre, el traspassat Ariel Sharon.
En aquest seminari participaven els artífexs de la retirada i el desmantellament de les colònies jueves, com, per exemple, el general Gershom Hacohen, a més d’alguns dels colons evacuats de Gush Katif i altres zones de la franja de Gaza, i un dels rabins de Gush Emunim que va seguir des del principi tot el procés d’evacuació dels colons de Gaza. La major part dels assistents eren religiosos de quipà o del sector dels falcons, contraris a la retirada unilateral.
També jo vaig ser convidat a fer una ponència en una de les sessions. Era el ponent més clarament identificat amb el bloc pacifista israelià. Així vaig començar la meva conferència: “El ministre de Defensa, Moshe Yaalon, va dir fa poc que ell no veuria en vida la firma d’un acord de pau amb els palestins; doncs bé, jo els dic que si no canvia la política israeliana, pot estar segur que tampoc els seus fills i els seus néts no seran testimonis d’un acord de pau entre israelians i palestins”. En escoltar les meves paraules, es van sentir murmuris de protesta a la sala i vaig pensar: “Per què no els deu haver agradat el que acabo de dir?”.
Em resultava estranya aquesta reacció, atès que la majoria del públic dóna suport a l’ampliació d’assentaments i és contrari a una nova retirada de Judea i Samaria. A més, és d’aquesta gent que opina que Israel no té, en realitat, un soci amb el qual negociar en la part palestina i que ni tan sols caldria fer-ho. Llavors, per què aquestes persones s’estaven mostrant decebudes per veure un pacifista declarat com jo afegir-se a la seva incredulitat davant la possibilitat d’assolir algun dia la pau amb els palestins? Però pensant-ho millor, em vaig adonar que l’enuig venia precisament pel fet que un membre tan visible del bloc pacifista renunciés al somni d’aconseguir la pau, no representant amb això el que se suposa que és el seu paper. És com si la missió dels pacifistes en la societat israeliana fos alimentar l’esperança que és possible aconseguir la pau amb els palestins, mentre que la dels del bàndol nacionalista fos negar la possibilitat d’aquesta esperança.
En cert sentit, hi ha un pensament similar en el bloc pacifista: hi ha la volun- tat de creure en la pau i confiar en la disposició dels palestins a acceptar l’esquema dels dos estats, però, d’altra banda, sempre s’atribueix a la dreta la missió de repetir fins a la sacietat com de difícil o gairebé impossible seria evacuar assentaments, parlar de la no-viabilitat de dividir Jerusalem, amenaçar amb la possibilitat que es repeteixi la resposta violenta que va tenir Hamàs després de la retirada de Gaza i ara ja es tracta de dir què hauria passat si ja existís un Estat palestí i vinguessin milers i milers de refugiats sirians i iraquians buscant asil en aquest Estat. Per tant, per sortir d’aquest parany que anul·la i apaivaga un debat entre tots dos bàndols que podria ser fructífer i realista, seria important promoure una iniciativa —fins i tot a tall d’exercici intel·lectual— que plantegés la possibilitat d’una solució binacional, fet que podria derivar en un Estat federal (amb Jordània o sense) o cantonal a l’estil de Suïssa. En qualsevol cas, amb això es tractaria d’oferir una esperança de pau realista i pràctica deixant clar quin preu caldria pagar.
La visió d’una terra d’Israel on es donés la nacionalitat israeliana als palestins que ho volguessin, tal com apunta el president d’Israel, Reuven Rivlin, podria desmuntar alguns dels tòpics més assentats, i que ja han quedat desfasats, per donar lloc a plantejaments nous. El procés de pau es fa molt difícil quan la dreta parla de la fórmula “dels dos estats” alhora que permet l’ampliació de colònies —consolidant així encara més l’ocupació—; mentrestant, l’esquerra, servint-se d’aquesta mateixa fórmula, dibuixa uns mapes impossibles per dividir Jerusalem i poder mantenir alguns dels assentaments més grans, que, d’altra banda, no fan més que expandir-se. I tot plegat mentre els palestins romanen en una passivitat d’ofesos i víctimes.
L’Estat d’Israel que es dibuixaria aplicant les fronteres marcades per la Línia Verda ja tindria, d’alguna manera, un caràcter binacional. I quan la història ha obligat a una convivència així, tant jueus com palestins l’han portada relativament bé. Aquesta idea de convivència no és aliena per a gran part del sionisme, tant si és de caire socialista com sí és de dreta liberal, i encara està ancorada en la consciència de la majoria dels palestins.
No puc negar que des que va acabar la guerra dels Sis Dies el 1967 he defensat l’establiment d’un Estat palestí. Així fa 48 anys que ho faig. Però em dol moltíssim pensar que lluitar per aquesta idea —correcta des d’un punt de vista polític i ètic— suposi mantenir l’ocupació molts anys més i que el terrorisme no cessi. Així, la pau, envoltada en una boira groguenca, ni tan sols no arribarà a brillar algun dia en l’horitzó.