La síndrome del bufet

Un servei de bufet és una invitació a l’abundància a preu tancat. N’hi ha que distribueixen les viandes per ordre cronològic, mentre que d’altres alternen amb el recurs temàtic del dilluns italià o el dijous oriental. Allà hi ha l’assortiment de pans per al qual es necessita traductor i intèrpret, a més del ventall multicolor de salses i un moble destinat a la brioixeria industrial (malgrat el seu missatge implícit: “el sucre blanc mata dolçament”). És igual si la pasta està recuita o l’estofat s’ha endurit, el que importa és la varietat, la rapidesa i la quantitat. Però el que més cotitza del bufet, el factor que l’ha universalitzat en totes les cultures, és el seu caràcter retroactiu: no et penediràs mai d’haver triat malament. Si alguna cosa no t’agrada, pots aparcar el plat i anar a buscar-ne un altre desproveït del sentiment de frustració que sol embargar-te en pensar que t’has perdut el que més valia la pena de la carta.

He vist persones obeses assegudes al racó del menjador amb uns plats que semblaven construccions de Lego i, lluny de manifestar eufòria, semblaven desconcertats, potser com a resposta a l’anomenada sobre

càrrega de l’elecció. El mecanisme –tant en el menjar com en la roba, les fotos d’Instagram o el model de cotxe– és el mateix: quan no es compleixen les nostres expectatives ens culpabilitzem.

El psicòleg Barry Schwartz, que va tenir molt èxit fa una dècada amb les teories que va abocar a La paradoxa

d’elegir, torna a l’actualitat per explicar l’anomenat FoMO (Fear of Missing Out), la por obsessiva de perdre’ns coses que succeeixen al nostre voltant, i l’ansietat que produeix la creença que els altres realitzen moltíssimes activitats i projectes. I és que, a mesura que la qualitat de vida millora i les expectatives creixen, ens sotja allò que els científics socials denominen “la maledicció del discerniment”.

Schwartz distingeix entre dos tipus d’electors: els satisfizers, que s’acontenten amb el “prou bo” (i són acceptablement feliços), i els maxi

mizers, aquells obsessionats a triar sempre la millor de les opcions possibles. Els segons tenen millors feines i guanyen més, però també passegen més frustració, com si sempre necessitessin justament el que no tenen. N’hi ha prou de mirar Rajoy, Sánchez i la plana major dels nostres polítics, ja en campanya oficiosa, per corroborar-ho. Afegim una dada constatada a l’equació: hi ha a Espanya els mateixos aturats que quan Rajoy va arribar a la Moncloa –prometent tres milions i mig de llocs de treball en els seus primers quatre anys–. El que llavors era inacceptable és avui, per a un Partit Popular satisfizer, un èxit moderat, mentre que per als maximizers (Pedro Sánchez, o Albert Rivera) es tracta d’un fracàs inadmissible. Què en seria, de la síndrome del bufet, sense l’autoengany?

Si alguna cosa no t’agrada, pots aparcar el plat i anar cap a un altre desproveït del sentiment de frustració