Qui és el centre de què?

Si mirem qualsevol il·lustració medieval d’una aula universitària i la comparem amb una foto d’una aula actual, la sorpresa està garantida: no ha canviat res, excepte el nombre d’alumnes, i encara. De vegades fins i tot el color de les taules és el mateix. I segueixen ben collades a terra, no fos cas que hom oblidés que es tracta d’una relació unidireccional. Això era abans que davant de cada cara hi hagués un portàtil, que marca la frontera entre l’estudiant i la pissarra o el projector. Per això sobta tant que quan es parla del canvi tecnològic en l’educació hom posi tant l’accent en els ordinadors i tan poc en la mateixa estructura física de l’aula, en la mena de relació que cal construir en el procés d’aprenentatge.

Quan hom posa l’accent en el procés, im- mediatament canvia la perspectiva i es posa el focus en l’alumne –si és possible considerat individualment– d’acord amb les seves característiques personals i el seu estil d’aprenentatge. La cosa sembla clara: tots podem aprendre, però no tots aprenem de la mateixa manera. Per això cal posar l’estudiant al centre. L’educació ha de generar aprenentatges rellevants; ha de capacitar professionalment sense confondre això amb reproduir les professions del passat; i ha d’anar més enllà dels components cognitius.

Però una assumpció beneita d’aquest canvi de perspectiva pot generar una confusió letal: que l’estudiant sigui el centre del procés d’aprenentatge no vol dir donar-li a entendre que ell/a és el centre del món i que tot ha de girar al seu voltant. Com els deia un directiu als meus alumnes: per ser un bon pro- fessional cal desar l’ego a l’armari. Centrar l’educació en l’alumne no vol dir ajudar-los a conrear un ego més gran, sinó exactament el contrari… si és que parlem d’educació i no només d’adquirir competències professionals que posaran a disposició, com a mercenaris, de qui pagui més bé. Per això comença a ser preocupant que el llenguatge de l’educació i de la política educativa cada cop estigui més contaminat pel llenguatge del mercat i dominat per una lògica instrumental.

L’educació universitària no pot renunciar a ampliar horitzons ni a ideals elevats. Hom ha dit que es tracta també de “possibilitar que els estudiants donin sentit al món i al seu lloc en el món; preparar-los perquè puguin utilitzar els seus coneixements i habilitats com un mitjà per comprometre’s responsablement amb la vida del seu temps”.

Jo no ho sabria dir millor.