De tots colors

En la infantesa, hi ha un moment màgic amb els llapis de colors. És quan l’aprenent de dibuixant, armat amb els tints, omple espais pautats d’un quadern per pintar i, per error, surt de mare i sobreposa unes ratlles de color blau a unes de color groc. Tot d’una li apareix el verd. El futur Barceló descobreix que si fa el mateix amb el groc i el vermell, el resultat és el carbassa. I si ajunta el blau i el vermell, neix el lila. El nostre Barcelonet aprendrà llavors quins són els tres colors bàsics i quins són els tres secundaris. Li explicaran que els tons blaus es consideren freds i els vermells, càlids i, més llest que una fura, els associarà immediatament al gel i al foc.

Quan s’interessi per la política, veurà que el blau s’associa a la dreta i el vermell –el roig– a l’esquerra. Als temps de la transició, Adolfo Suárez va crear un partit, la Unió de Centre Democràtic (UCD), que es va fer famós pel seu dònut bicolor: verd i carbassa. Com que es definia com un partit de centre, els dos colors eren secundaris del groc, a partir del blau dretà i del roig esquerrà.

Ara, però, tot aquest codi de colors ha sofert una sacsejada de gran magnitud, que pràcticament no ha deixat cap canya dreta. Rosa Díez es va reservar el magenta, secundari o terciari segons el criteri cromàtic que seguim. La CUP va trobar que un dels tres primaris encara estava disponi- ble: el groc, tot i que ERC també el fa servir. Podem, apoderant-se del color de la dona, s’identifica amb el lila que, com a secundari de luxe, si això fos una ciència, correspondria al centre exacte: roig més blau.

Els antics comunistes van canviar el roig –primari– pel verd ecosocialista –secundari–, dos colors que, a més, són complementaris perquè se situen en posicions diametralment oposades en el cercle cromàtic. S’han quedat mig dònut, però interpretat amb uns altres paràmetres. I Ciutadans s’ha quedat amb l’altra meitat, la carbassa. Per tradició, hauria estat més escaient el carbassa per als ecosocialistes i el verd per als ciutadans liberals, derivats del roig i del blau, respectivament. Però avui el color és més aviat una qüestió estètica.

El color carbassa de tota la vida també es pot dir taronja. Així identifiquem Ciutadans, el partit taronja, a to amb l’apel·latiu de naranjitos que comença a córrer. Dir-los partit carbassa hauria estat una defensa del català genuí, una contradicció en un partit que cada cop parla menys en aquesta llengua. Un partit de missatges directes i simples fa servir un color secundari (groc més vermell), mentre que la CUP, una formació amb idees complexes, fa servir un color primari. De tots colors.

mcamps@lavanguardia.es El blau de la dreta i el roig de l’esquerra s’estan diluint entre liles i carbasses