La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Encara trobo a faltar el meu agressor”
Una víctima de la violència masclista explica la seva història perquè vol ajudar a conscienciar més la societat
La María s’aferra al seu relat com s’agafaria la víctima de la crescuda d’un riu a una branca que sobresurt. Vol evitar que el corrent acabi arrossegant-la. La força que l’empeny és el torrent dels seus sentiments, molts dels quals contradictoris. Menysprea el seu agressor i fins i tot li desitja la mort. El que és paradoxal és que alhora el troba a faltar cada dia. Fins fa molt poc, vivia encara pendent dels seus missatges al mòbil. És una síndrome d’Estocolm domèstica. “Vaig perdre la meva dignitat i ara l’estic recuperant”, diu mentre s’eixuga les llàgrimes. És un altre cabal que sorgeix i s’asseca durant el seu relat.
La María forma part d’aquest 12,5% de dones espanyoles de més de 16 anys que han patit en alguna ocasió violència sexual, física o psicològica. “Només em va pegar una vegada, però el maltractament psicològic va ser permanent durant els vuit anys que vam estar junts”. En fa dos que va abandonar el pis que compartia amb el seu maltractador a Barcelona. De vegades amb veu tremolosa i d’altres amb to ferm i nítid, diu que vol explicar la seva història perquè “la societat no pot tancar els ulls i ha de desterrar per sempre expressions com ‘alguna cosa deu haver fet’, que encara sento a vegades”. En un acte d’íntima sinceritat, afegeix que aquesta espècie de confessió amb vocació de ser pública –encara no s’atreveix a mostrar el rostre ni a facilitar la seva identitat– la pot ajudar a “canalitzar la rancúnia cap a alguna cosa bona”.
“Com algú tan guapo i ben plantat podia haver-se fixat en mi? Em va enviar molts senyals que vaig haver d’haver reconegut en els primers mesos, però per mi era un príncep meravellós que va acabar convertint-se en un monstre”. Aquesta dona té 52 anys i dos fills majors d’edat. És veïna de l’Hospitalet de Llobregat, encara que va viure a Barcelona mentre va durar la seva nociva relació. Descriu amb tot detall els mitjans pels quals la seva exparella va arribar a tenir-la tan controlada, que fins i tot va aconseguir que s’allunyés de les seves amistats i que deixés una feina. La pressionava amb la sospita infundada que estava mantenint relacions sexuals amb el seu cap. “Jo no és que fos masoquista o ximple. És que sentia que no tenia sortida. M’adonava de tot, però no sabia trobar el camí. En realitat, no sabia viure sense ell. I ara, fins fa poc, fantasiejava amb matar-lo. Era una obsessió moguda per la revenja. Diu la psicòloga que aviat arribaré a l’anomenada fase d’indiferència, però el trobo a faltar encara. Sóc conscient que no puc tornar amb ell, però el trobo a faltar”. Malgrat que tots els terapeutes li van recomanar que tallés de soca-rel el contacte amb ell, no ha fet cas del tot d’aquest manament. El WhatsApp s’hi interposa.
Des del principi, ell la sotmetia a vaivens emocionals. Era capaç d’aturar el cotxe en sec i culpar-se de ser un “cabró” per no estimarla suficient, per haver estat jugant. “I després m’abraçava, em besava i em tornava a dir que m’estimava”. El temps va anar passant i es van consolidar tant la seva dependència cap a ell com les baralles i els enutjos. S’enfadava amb ella per qualsevol motiu, fins i tot pel seu passat. Li feia continus retrets. Després de la tempesta, venia el càstig. Es passava hores i fins i tot dies sense parlar-li per molt que ella li dirigís la paraula. Res. Silenci despectiu.
De sobte, tot feia un gir sobtat i l’agressor es comportava com si no hagués passat res. Eren paraules amables que embolicaven càrregues de verí: “És que tu m’obligues a fer-ho, amor. Tu ets la culpable del que passa”. “Sense cap motiu, vaig arribar a creure’m durant molt de temps que era una lladre, una mentidera compulsiva i una puta”. Després de les tensions, tornava a venir la lluna de mel. Aquest cicle complet es va reproduir una vegada i una altra i una altra i una altra vegada.
Les discussions solien produirse de nit. A aquelles hores, el dic de l’alcohol suportava més pressió. “Prenia didalets de whisky a qualsevol hora i si tenia set no bevia aigua, sinó cervesa”. Durant una vetllada el 2013, es va produir l’agressió física. Es va aixecar del sofà i es va posar davant d’ella, que també estava asseguda. Amb calma i parsimònia, li va treure les ulleres. “I llavors va començar a donar-me cops de puny, sobretot al cap, encara que se li’n va escapar un al pòmul i un altre em va danyar el llavi”. No va deixar gairebé marques. “Va parar de pegarme quan se’n va cansar”.
Va fugir com altres vegades a casa els seus pares, on vivia també un dels seus fills. “Et sents com una deixalla. Saps que ho hauries de denunciar, però no ho fas. No volia perdre’l i, a més, tenia por del que li poguessin fer”. El va tornar a perdonar i va passar un altre any amb ell.
La primavera del 2014 es va produir la fugida de casa de l’agressor. Aquesta vegada, el motiu de la discussió va ser la funda d’un coixí. Qualsevol cosa servia. “Estava desconsolada i no em feia ni cas. Vaig deixar les claus al marbre de la cuina i me’n vaig anar”.
Després d’allò va començar el periple per l’assistència social i la psicòloga. Uns dies després se’n va anar a una casa refugi dependent d’un orde religiós. “Jo ni de soltera no havia anat mai enlloc sola”. Va compartir amb les monges –“totes anaven vestides de carrer”– sostre, menjar i algunes tasques. La directora li va lliurar un llibre en arribar titulat Mi marido me pega lo justo. Cada dia parlaven d’un dels capítols. Allò li va anar bé. Ara continua fent teràpia i manté viva la seva lluita interna. Ara per ara, va guanyant la dona que vol allunyar-se de l’agressor. Fa sis mesos, l’agressor va fer un nou intent d’aconseguir el control. La va abordar al carrer. “Em va demanar que tornéssim i fins i tot em va dir que em casés amb ell. Però ni boja. En un altre temps, m’hauria posat boja de contenta i m’hauria llançat als seus braços”.
“No és que fos masoquista o ximple, és que sentia que no tenia sortida” “Et sents com un rebuig; saps que l’hauries de denunciar, però no ho fas”