La Vanguardia (Català-1ª edició)
Fotografia de la memòria
HILLA BECHER (1934-2015)
Fotògrafa
Resulta estrany trobar dissociat el nom de Hilla Becher de qui va ser el seu marit i parella artística, Bernd Becher (1931-2007); i al contrari, tret que fos per trobar el seu nom com a primer catedràtic de Fotografia de l’Acadèmia d’Art de Düsseldorf, on es va mantenir com a docent durant dues dècades; tot un èxit per a la institució que implicaria un brillant planter de fotògrafs compost per, entre d’altres, Andreas Gursky, Candida Höfer o Petra Wunderlich.
Hilla Becher va néixer el 1934 a Potsdam, una ciutat propera a Berlín. Va conèixer Bernd a Düsseldorf el 1957. Tots dos estudiaven pintura a l’Acadèmia d’Art d’aquesta ciutat. Tot va començar –segons va explicar Hilla als periodistes del diari Süddeutsche Zeitung en una entrevista el 2008– quan Bernd es va posar a fer esbossos dels paisatges que va conèixer al seu Siegen natal. A causa de seva la lentitud, del seu desig de perfecció, van començar a fer fotografies. Si ell sentia una atracció especial pel paisatge més proper, ella, per la seva part, es va sentir fortament atreta per la conca del Ruhr.
Aquesta explicació de Hilla Becher sobre els orígens tenen una gran importància per entendre la fotografia que el duo va dur a terme durant quatre dècades, sovint incompresa –o pitjor encara, mal interpretada– per les generacions posteriors. El seu afany per classificar l’arquitectura industrial respon a aquest afany primer de Bernd per conservar la memòria dels llocs. Com van insistir més tard, no hi havia subjacent cap estratègia d’ordre conceptual en això. Res a veure amb el postmodernisme. Ells van arribar abans. I sabien què volien: el desenvolupament d’una fotografia que els permetia una perfecció que no podrien assolir amb la pintura. En aquest sentit se sentien hereus de la nova objectivitat que van practicar antecessors com ara August Sander.
Tampoc no va ser fàcil assolir-la. La primera exposició va arribar el 1963, però el reconeixement es va fer esperar. Si tenim en compte que el 1990 la parella va rebre el premi d’Escultura a la Biennal de Venècia perquè no existia el de Fotografia, ho entendrem una mica millor. Enrere quedaven anys de devoció veritable per la seva feina: els que van passar en una furgoneta Volkswagen fent quilòmetres a la recerca de dipòsits d’aigua elevats, naus i altres arquitectures industrials per salvar de l’oblit. Sense les seves imatges, avui seria difícil comprovar com, per exemple, moltes de les naus industrials que van retratar al començament contenien elements d’arquitectura historicista. Com és sabut, l’arquitectura posterior escombraria amb l’ornament i els canvis en els usos industrials, amb bona part dels mateixos edificis i construccions auxiliars.
Segons Stefan Gronert, autor de The Düsseldorf School of Photography (2010), una monografia dedicada als que van ser alumnes de Bernd Becher a l’Acadèmia, –els ja citats Gursky o Höfer, deutors de la feina de la parella–, Hilla i Bernd Becher van aconseguir l’emancipació de la fotografia artística en el context europeu.
La primera exposició a Espanya de la seva obra ( Naus industrials) va tenir lloc a l’IVAM Centre Julio González –que en aquell temps dirigia J.F. Yvars, col·laborador habitual de La Vanguardia– el 1995. Deu anys més tard es va poder veure una àmplia retrospectiva a la Fundación Teléfonica de Madrid. Altres museus importants (Tate, MoMA) han organitzat diverses mostres i han adquirit obra per a les seves col·leccions.
Hilla Becher va morir el 10 d’octubre passat. Deixa un fill, Max, casat amb la nord-americana Andrea Robbins. Curiosament, tots dos formen parella artística.