Morts en vida

Alguna cosa hauríem d’haver après dels camps d’extermini nazis i de com aquells supervivents “no semblaven humans”

Fa poc vaig llegir en un article del savi en general i lingüista en particular José Antonio Millán la comparació entre els grups d’emigrants que arriben a la nostra Unió Europea i els caminants, els zombis, és a dir, de The Walking Dead, la sèrie de televisió que va per la seva sisena temporada i que abans va ser un còmic d’èxit. La troballa o la intuïció precisa de Millán em van deixar, ho confesso, aclaparat. Perquè sí, alguna cosa hi ha dels caminants sense vida en aquesta gent que fuig de la guerra i la pobresa. I molt en com els rebem, en la por que ens fan, en les tanques i les armes i els uniformes.

I tot i això, i per més que no els entenguem ni puguem comprendre la seva gana, la seva gana de les nostres vides, probablement Europa, si alguna cosa significa i alguna cosa vol ser en el futur, es juga avui en aquestes fronteres que, evidentment, són les nostres. Perquè a l’est i al sud de la Unió s’amunteguen, literalment, milers de persones que aspiren a viure com nosaltres, amb els nostres perills i, sobretot, amb les nostres oportunitats. I com que no hi ha més raça que la humana, ni són distints ni diferents. Però, malgrat això, els hem convertit en una altra cosa. Horda, plaga, eixam, marea, exèrcit... Les mateixes paraules que la literatura de masses, el còmic i el cinema han dedicat als zombis, als morts en vida, aquest mite haitià que finalment s’ha concretat en la paradoxa d’un ésser que, pràcticament sense cervell, només mor si se li destrueix el seu poc útil cervell.

Allà també hi hauria, si es vol, una metàfora a escriure sobre l’escàs talent dels nostres governants i institucions i la seva capacitat, tot i això, de moure els seus membres i anar obstinadament al consum de carn humana. Però em perdo... I el que pretenia dir era una altra cosa, que té a veure amb la deshumanització de l’home (de la de l’art ja en va parlar, criticant l’avantguarda, Ortega y Gasset) i amb la seva cosificació. Perquè alguna cosa hauríem d’haver après de l’horror dels camps d’extermini nazis i de com aquells supervivents “no semblaven humans”, que és la frase potser més repetida després del seu pretès allibe

rament (ja ho saben, la majoria van continuar sent presoners i uns quants van ser massacrats per veïns, encara que sigui de mal gust recordarho). Però sembla que no, perquè encara que portem mesos sentint a parlar d’aquesta onada d’emigracions i els emigrants s’han convertit fins i tot en migrants (sic), no n’hem vist les cares ni pràcticament n’hem escoltat les veus.

No sabem qui són, tot just algun individu aïllat ha aparegut en els mitjans. I el que fem és internar-los ( acollir-los, en diem) i mantenir-los a part i aïllats, agrupats entre si malgrat les seves diferències d’origen, religió i costums. En totes les històries de terror, el monstre sempre és monstre perquè no és humà. Individualitzar-lo, humanitzar-lo, fa que l’horrible sigui també part de nosaltres mateixos. Hauríem de començar a comprendre la part fosca que som i que no vol compartir ni perdre les seves joguines ni el seu pati... Hauríem de començar a reconèixer-los la seva vida...