Brillantors i ombres

OBC Intèrprets: Alisa Weilerstein, violoncel; Diego Matheuz, direcció Lloc i data: L’Auditori (16/X/2015)

Tres protagonistes en aquest concert de l’OBC: el director Matheuz, la violoncel·lista Wei- lerstein i el compositor Magrané.

Joan Magrané (Reus, 1988), està sent molt ben considerat, i les seves recerques s’endinsen en la poesia, en la música antiga, fent servir un llenguatge personal amb perfil sensible, actual i especulatiu. Amb aquesta ...secreta desolación... ara interpretada va rebre l’any passat el premi Reina Sofia de composició de la Fundació Ferrer Salat. Aquest any a la catedral de Conca va estrenar una obra vocal inspirada en les vidrieres de Gus- tavo Torner, amb exquisit sabor polifònic i expressiu.

...secreta desolación... utilitza un poema d’Ángel Valente, el “desert” i la “desolació” del qual estan evocats amb una complexa trama harmònica i rítmica, de textures i varietat tímbrica i d’altures sonores. L’obra juga amb seqüències o moments tensats, sense sobresalts encara que contrastats (trombó, tuba, contrafagot i flautí, per exemple), percussió important, i sense primer pla per a la corda.

La violoncel·lista Alisa Weilerstein va fer una versió brillant del Concert núm. 2 de Xostakóvitx. Obra molt complexa, no només tècnicament sinó en intel·lecció, ombrívola, amb moments de certa solitud per al solista, que tan sols troba ressò en la percussió. Weilerstein projecta el so, i el fa seu amb una suavitat d’arc i dinàmiques, segura, precisa. La versió va ser molt atenta per part de l’orquestra, que va lluir gran concentració i eficàcia atesa la varietat rítmica. I en aquest sentit, el director Diego Matheuz va saber fer la seva feina amb seguretat en una tasca difícil.

I de tantes ombres vam passar a aquesta eclosió de so, en aquest cas sense contingut, que va ser la versió de la Simfonia núm. 5 de Beethoven en mans del senyor Matheuz. Falta d’essència, perquè a hores d’ara aquesta és una obra que l’orquestra toca sola, i el paper d’un director és precisament treballar la seva interioritat. Però no va haver ocasió, tret d’alguns passatges, de mostrar la riquesa del seu llenguatge. L’obra sona de tota manera, encara que és necessari moderar el tempo, aprofundir en els contrastos de dinàmica, conjugar tensions en l’horitzontalitat del discurs, més que en la xaranga vertical. Res d’emoció, ni de tensió o misteri. Millor no parlar del quart moviment, un divertiment insensible. Sempre és important comptar amb bons directors, i molt especialment en aquestes obres mestres.