Un món de 7.000 llengües

Hi ha 7.000 llengües repartides en 150 grups per 7.000 milions d’homes, sis de les quals concerneixen el 75% de la població mundial. Algunes es desenvolupen, d’altres moren o neixen, però totes es transformen. Un nen pot aprendre perfectament qualsevol llengua, un adult no. Una de cada dues llengües no s’escriu. El mand és una llengua gairebé extingida –tan sols té vuit usuaris– de Papua Nova Guinea, país d’una diversitat lingüística extrema: 800 llengües repartides entre 5 milions d’habitants. Al Museu de l’Home de París t’informes sobre aquestes coses en un plafó ple de llengües. Llengües blanques. Cal estirar-les per sentir com sonen.

Al costat del plafó hi ha Franz Mani, un col·laborador italià del museu, que ha investigat la variabilitat dels cognoms a Espanya. La seva conclusió: Espanya és un dels països més pobres d’Europa en variabilitat de cognoms. “Fernández, Rodríguez, García... tots vostès es diuen igual”, explica rient. El motiu és que “molts cognoms van canviar i els mateixos cognoms van ser adoptats per moltes famílies que no estaven emparentades”. El motor del fenomen, Mani el veu en l’acció d’homogeneïtzació cultural i religiosa practicada pels regnes de Castella i Lleó en la seva expansió territorial. Això concerneix “gairebé tot Espanya, excepte els territoris de la corona d’Aragó, on la varietat de cognoms és més gran, comparable a la de la resta d’Europa”. El motiu és la preservació d’una “diferència administrativa” fins al segle XVIII. Així s’explicaria que “la geografia de la variabilitat dels cognoms espanyols es correspongui amb la geografia política de finals de l’edat mitjana”, diu Mani.