La Vanguardia (Català-1ª edició)
No tots els patrocinis són iguals
Setmana de barcelonisme intens. D’entrada, reflexió sobre el partit contra el Rayo, que consagra la urgència de supervivència a l’espera de la recuperació dels lesionats i del final de la sanció de la FIFA (divendres juraria que vaig veure Sergi Roberto veient la pel·lícula The martian, un exemple inspirador de resistència intel·ligent a l’adversitat). El pragmatisme s’imposa a l’estètica. Quan es guanya, la debilitat és anecdòtica. Sense temps per assumir si el joc actual és accidental o substancial, arriba un compromís europeu a la quinta forca i, diumenge, una assemblea de compromissaris marcada per la renovació del patrocinador principal no solament de la samarreta sinó de la pell i les entranyes d’un Camp Nou publicitàriament colonitzat.
Qatar. El nom té una estructura gràfica espectacular i també ressonàncies simbòliques. Ja fa dies que els mecanismes propagandístics del club treballen a favor de l’acceptació de la nova oferta del patrocinador, que multiplicarà els beneficis i, de passada, la cotització dels principis. Sembla clar que la proposta serà acceptada per falta d’alternatives. En això, la irresponsabilitat dels opositors serà decisiva quan toqui votar sí, no o abstenir-se. L’espectacle del fabricant de beguda energètica que va presentar Agustí Benedito durant la campanya simbolitza les debilitats argumentals i la crua realitat del mercat. Joan Laporta tampoc va saber concretar quines eren les opcions “semblants a Unicef” per reactivar un patrocini imaginatiu i sense màcules.
Fa anys, en unes eleccions presidencials franceses, el Front Nacional de Jean Marie Le Pen es va situar al límit de la victòria. Com a reacció desesperada, l’esquerra va idear un cartell de campanya amb un ciutadà que anava a votar amb una pinça al nas, conscient de l’estat de putrefacció del bàndol propi i, alhora, mobilitzat contra l’amenaça. Salvant les distàncies, diumenge molts socis es trobaran que, sense una alternativa seriosa, s’estimen més assegurar l’estabilitat financera i competitiva del club amb una pinça al nas que apostar per una ruptura conceptual contra la cada vegada més perillosa inèrcia empresarial del sector. Perquè, si gratem una mica en els circuits de patrocinis milionaris rellevants, constatarem que les opcions són, per fer servir la metàfora del vell acudit infantil, susto o muerte. I, més enllà de fatxenderies electoralistes o radicalismes populistes, resulta que a l’hora de jugar-se les garrofes els únics que truquen a la porta són els petrodòlars o l’oligarquia gasista postsoviètica i que els interlocutors no s’assemblen precisament al bisbe Casaldàliga.
El problema és que, com s’ha confirmat en aquests dies d’activació de tots els recursos de propaganda, la decisió d’acceptar un determinat patrocini no solament vincula el club econòmicament si- nó també identitàriament. En altres clubs, aquesta vinculació és irrellevant perquè imiten l’estructura de les grans empreses i actuen en funció de la rendibilitat i del benefici dels accionistes. Però, fins ara, el Barça era diferent. És més: aquesta diferència forma part de la seva identitat fins a l’extrem d’haver-la convertit en un valor de marca (el club dels valors). El que proposa el discurs oficialista és un acte de realisme pragmàtic. En un marc d’ofertes i demandes en què Qatar participa en multitud de sectors (ae-
El que proposa el discurs oficialista és un acte de realisme pragmàtic
roportuaris, d’indústria audiovisual, bancaris, immobiliaris, turístics), ¿per què el Barça ha de ser diferent?
Des del punt de vista de la lògica, l’argument és impecable ... si no fos. Si no fos que el Barça pretén anar a missa repicant, potenciar fins a l’estridència el discurs de la virtuositat dels valors i, alhora, associar-se a la discutible virtuositat del seu patrocinador principal. En aquest context, també apareix una altra via, que pretén convèncer-nos de les bondats del país patrocinador i, de passada, ridiculitzar, desprestigiar o insultar qualsevol argument opositor. Contra aquesta manipulació maldestra, és recomanable no deixar de parlar amb els socis. Convé comptar quants són entusiastes defensors de la grandesa qatariana, quants són indiferents i quants es resignen a dur, com a mínim fins diumenge, una pinça al nas.