La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Vivim un somni impossible que ens ocupa la vida”
Tinc 60 anys. Vaig néixer a Medina del Campo i continuo vivint a Valladolid. Tinc parella i no tinc fills. Sóc diplomat en Treball Social i estic a punt de ser sociòleg. Política és compromís social, cal ser afectiu i no prioritzar el que és útil al que
Quan descobreix el paisatge? El meu pare era pastor d’ovelles i jo l’acompanyava sovint. Llavors ha de tenir bons records. M’hi sentia bé, al camp, sempre va ser un refugi per a mi. Quan era jove m’agradava recórrer amb cotxe els camins de la meva infantesa que tantes vegades havia caminat acompanyat d’un burro per portar el dinar al meu pare. Ho feia amb cotxe cada dia dues o tres vegades.
...! Era una necessitat, em reconfortava. Un dia vaig començar a fotografiar aquest recorregut amb una càmera que jo mateix em vaig fabricar. En la sèrie que vaig fer a Madrid l’any passat, Alrededor del sueño 4, també vaig treballar amb una càmera fabricada per mi, volia que el resultat tingués molt a veure amb el procés.
Eren pobres. Molt pobres, set germans.
Aigua potable? Ni calenta ni freda, anàvem al pou a buscar-la.
Pares analfabets? Escrivien amb dificultat. Només jo, el penúltim, vaig estudiar.
Va voler fugir d’allà? Estava en una constant insatisfacció perquè tot era frustrant per les restriccions econòmiques i morals. I hi havia molts fills de papà. Però fins als 18 jo era un noi de poble.
Descrigui’m aquell camí. Era el paisatge de les empremtes que deixa l’home en la naturalesa: els gossos penjats, les ovelles mortes pels camins, les gallines corrent sense cap, les baralles als bars..., aquella cultura de postguerra.
Quin tipus de baralles? En les diferents classes socials es reprodueixen els mateixos esquemes de poder.
Què va aprendre d’aquell paisatge? Més que aprendre vaig sentir la desprotecció de l’escassetat. En certs grups socials si es neix pobre es mor pobre. I vaig sentir fàstic de l’exercici del poder d’una manera totalment insensible...
El caciquisme? ...i algun mestre, el capellà per descomptat, els militars. Cal lluitar per treure el cap. Llavors es donava la caritat, i des d’allà que no tinc estima per la paraula solidaritat. El fet essencial és corregir tanta desigualtat.
Quin ha estat el seu punt feble? Desvestir-me de la meva hipersensibilitat, de voler que m’estimessin, em va costar molt. Si mar viusÉs Què l’altre,la en va història l’escassetat substituiri així vamde tothom.no créixer. aquellstens gaire paisatgestemps d’esti-de la sevaEls paisatges infantesa?de la infantesa no tenen substitució. ble. Jo Però els operativamentvinculo a la mare, els un he far substituït insubstituï- pels paisatges Aquests de s’assemblenla metròpoli. molt els uns als altres. Excepte a la perifèria, on em reconec: a la Mina en amb plena aquests venda quioscos d’ocells, queo als venen afores mosquesde Xangaia la brasa, constantmenton encara amenaçadeshi ha convivència.per grues Perifèries gegantines Semblaque avancen nostàlgic.. Sí, ran, sentofets nostàlgiaamb les mans, d’aquestsi substituïtsllocs que perja no coses semés utilitàries.
Estem perdent l’ànima? Una part sí, però sóc optimista, cada vegada hi ha més comunitats que defensen l’autenticitat. No podem delegar, no podem dir “jo ja pago els meus impostos”.
Però la seva especialitat són els paisatges, no els humans. En les meves fotografies no hi ha gent, però no estan deshabitades.
La contaminació flota en les imatges. És el preu que paguem per estar carregats de coses. Al principi va ser un inconvenient, després m’hi vaig aliar, a les meves fotos de la Xina hi ha una atmosfera constantment grisa, sense brillantor, una pluja fina permanent...
Sona fins i tot poètic. Hi ha de tot. Als ravals hi ha qüestions de rivalitat entre els uns i els altres, equatorians contra dominicans o búlgars, perquè generen les seves estructures de poder, els esquemes es reprodueixen.
Tornem al principi. Com que les persones es consideren mercaderia ens comportem com a tal, per oferta i demanda, per consum i per preu.
... La nostra cultura està generant constantment missatges de com de feliços podem ser tenint cotxes, cases , diners i democràcia. Jo explico la impossibilitat de viure aquest somni que ens ocupa la vida.
Ha entès res de nou fent aquesta feina? He ratificat que atendre el necessitat no és una qüestió de solidaritat o de caritat, requereix un canvi estructural. No podem viure tancats al món. I sap què penso?
Què? Continuaran venint, avui de Síria i demà d’altres llocs. O apliquem una altra lògica o tenim els dies comptats. Dit d’una altra manera: no ens queda cap més remei que generar afecte els uns pels altres. I s’està produint més del que creiem, sobretot als països que han arribat al punt àlgid de fredor.