La Vanguardia (Català-1ª edició)
La prostitució torna a regnar a les nits de la Rambla
La prostitució, i unes maneres de captar clients molt més agressives, repunten al passeig
Arribes a la Rambla i demanes al cambrer una canya, una canya normal, subratlles amb sorna, perquè ets molt espavilat i després de tres lustres trepitjant-lo ja et coneixes tots els estratagemes del passeig. I el cambrer diu que només tenen gerres, que la capacitat de la més petita és de mig litre. “No ens pots servir un parell de canyes?”. “Us puc portar una gerra perquè us la begueu a mitges”. “Amb un parell de palles?”. “I mitjanes tampoc no en tens?”, pregunta el fotògraf. El cambrer no sap el que és una mitjana. “Doncs marxem a un altre lloc...”, diu el fotògraf. I és una llàstima, perquè des del gran aparador d’aquest local es pot contemplar tot el que fan mitja dotzena de joves subsaharianes recolzades als ascensors de l’estació de metro de Liceu. Els guiris d’uns vint anys disposats a devorar la ciutat van passant un rere l’altre. Quan són davant seu, elles tanquen el puny, el mouen al costat de la boca mentre mouen la llengua al mateix ritme. “Blow job”, repeteixen interposant-se al seu camí. Amb prou feines són les onze
L’ÚLTIMA MODA Relacions públiques de molts prostíbuls ofereixen taxi de franc i promocions especials
d’una nit entre setmana. Els guiris d’uns vint anys es peten de riure. Alguns els tornen el gest d’una manera encara més histriònica i agressiva. “Blow job, blow job, blow job!!!”. Tot això també forma part de la seva festa. No se senten incòmodes. Llavors apareix un altre cambrer, un cambrer amb aspecte d’assumir funcions d’encarregat d’aquest local amb un gran aparador davant dels ascensors de l’estació de metro de Liceu. “Què voleu?”. Malgrat el seu accent estranger sap el que és una canya, i també una mitjana. “Puc posar-vos dos vasos de tub plens de cervesa”. “D’acord. Dos gots”. Per 5,60 euros.
Ara les joves subsaharianes passegen en grups de tres o quatre pel passeig central de la Rambla, agafades de la mà, camí de plaça Catalunya, envoltant els homes que passegen sense dones. Ara, aquests dies, més avall del Liceu, abunden sobre- tot dones de Bulgària, i també unes quantes gitanes vingudes de tot Europa de l’Est. Entre unes i altres deuen ser 30, potser 40... Les gitanes també agafen els homes de l’avantbraç, i els diuen “vine, guapo, vine amb mi...”. Ningú no es vol quedar enrere. Feia quatre o cinc anys
UN TERRITORI DIVIDIT Les búlgares prefereixen la part baixa, i les subsaharianes, el Liceu
que no se’n veien tantes per aquí un dia entre setmana qualsevol, que no t’agafaven de l’avantbraç amb tanta desimboltura, que no et xiuxiuejaven les seves propostes a l’orella. “¡¡¡¿¿¿Voleu que us porti al millor club de striptease de la ciutat???!!!”, crida (en anglès), plantat al mig del passeig, un relacions públiques vestit amb americana. Crida tant que sembla que s’estigui dirigint a algú situat a quinze metres a la teva esquena. “No, gràcies”. “Vosaltres mateixos, però recordeu que al nostre club el taxis és de franc! Si canvieu d’opinió busqueu-me, jo estic aquí toooooota la nit!”, afegeix aixecant els polzes i amb un gran somriure. Perquè la Rambla pateix des de
fa lustres un procés de degradació cíclic. Amb alts i baixos. Ara no està en el pitjor moment. Fa quatre o cinc anys intentaven robar-te amb més barra i violència. Però tot i així el passeig ara està ben lluny d’acostar-se al millor. Pocs dies enrere la regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, i la de Feminismes, Laura Pérez, van recomanar a un grup de veïns del carrer Robador i voltants, a un grup de veïns molt farts de conviure amb determinades ac- tivitats, que s’hi anessin acostumant, que les dones tenen dret a fer amb el seu cos el que considerin oportú.
“Voleu conèixer les dones més espectaculars i calentes de Barcelona?”, intervé un altre relacions públiques. Ho fa de se- guida, després d’esperar el seu torn, també amb americana, també en anglès, mentre prem play a l’smartphone de la mida d’una rajola i arrenca el vídeo promocional d’un club situat al carrer Còrsega. “És aquí al costat però us paguem el taxi! Us deixem a la porta!”. El vídeo, molt treballat, molt professional, mostra diverses dones vestides únicament amb un tanga i una màscara d’inspiració veneciana ballant entorn d’una barra de striptease. “L’entrada costa vint euros amb una copa o trenta
euros amb dues copes i podeu fer el que us doni la gana! Si voleu podeu veure l’espectacle de les noies sense que ningú us molesti i res més”. Després la pantalla del telèfon mostra imatges de les dones vestides únicament amb un tanga i una màscara gatejant sobre un llit rodó, acariciant-se les unes a les altres, mirant fixament l’objectiu de la càmera. “I si voleu alguna cosa més només heu de parlar amb elles”. “I quant valen?”. “Això ho has de parlar amb elles... Jo, la veritat, us ho recomano. La Rambla està morta! Què fareu aquí? Anar-vos-en amb una negra d’aquestes perquè us robi o contagiï qualsevol cosa? Jo us estic oferint primera qualitat!”. En realitat aquest passeig resulta molt incòmode, molt irritant.
Un home amb ulleres de sol que va coix s’acosta a una paperera i hi fica la mà molt dissimuladament. Un pakistanès creua la Rambla corrent, amb un braç aixecat, i esbufegant agafa el pack amb sis llaunes de cervesa enllaçades que ha amagat a la paperera. L’home que va coix, sorprès en el seu ardit, deixa anar una rialla desproporcionada. “Haixix, marihuana, cocaïna...”, et xiuxiueja el pakistanès a cau d’orella mentre marxa amb les llaunes. A mitjanit l’aire s’espesseix. La policia es deixa veure sobretot molt més avall, a l’altura del carrer Escudellers, al costat del monument a Pitarra, al racó dels lladres. Els guiris d’uns vint anys envalentits i disposats a menjar-se la ciutat entren a les discoteques, comencen a escassejar a la Rambla. Algunes s’asseuen una estona als bancs i parlen i de tant en tant deixen anar una rialla. I per un moment sembla que estiguin al pati d’un institut. Per un moment. Fins que una et veu i et llança un petó i et persegueix a tota velocitat. “Blow job, guapo? –diu després d’atrapar-te, agafant-te per l’avantbraç, movent el puny davant la boca– Vinga, guapo... 30 euros, cinc l’habitació, cardarem, guapo, ningú no ens molestarà”. “Que no –dius alliberant el teu braç amb timidesa–... he quedat per prendre una copa”. “Copes no –irromp una altra–, moltes copes i molta cervesa i molta cocaïna i després res, tu ara fort, tu ara strong, anem, guapo! Blow job, 20 euros, tot 40, ok?”. A mesura que passen els minuts els preus es desplomen, i la recerca de clients s’intensifica. “Sí, anem a casa meva, guapo. Casa meva és tranquil·la. Ningú no et molestarà, ningú no et robarà”, repeteix la jove subsahariana entre rialles múrries mentre prova d’aga- far-te l’entrecuix fent-te una broma, mentre fa l’acció de pessigar-te un mugró en actitud juganera, mentre... De sobte et veus envoltat. Llavors recuperes el teu braç amb un gest violent, amb un gest lleig, amb un exabrupte. I a la jove subsahariana li canvia la cara, se li esborra el somriure, se li arrufen les celles. I llavors t’adones que deu tenir 19 o 18 anys... que en realitat és una nena que n’està farta i cansada. I la irritació es converteix en tristesa.
La majoria d’elles han arribat a Barcelona després d’un viatge que ha durat anys. Algú del seu poble els va dir que valia la pena, que seria fàcil arribar... Després el trajecte s’omple de despeses inesperades: funcionaris a subornar, aigua al desert, mesos d’espera al Marroc... Els xantatges de veritat són molt més subtils del que semblen a les pel·lícules. I a tots aquests paios que els deien que ja ho arreglarien més tard, que estant tan a prop era absurd tornar enrere, els importa un rave que aquestes joves robin, netegin oficines o es passin les nits llançant petons als guiris de la Rambla. Tant els fa si els paguen el deute al ritme exigit. Però elles són lliures de fer amb el seu cos el que considerin oportú.
UNA ESTAMPA DESOLADORA El passeig es torna irritant; primer et fa enfadar, i després, posar trist RERE ELS BORRATXOS Llauners, traficants de drogues i lladres acaben de dibuixar la postal de la nit UNA MATINADA TENSA A mesura que els guiris escassegen, les dones intensifiquen la recerca TÈCNIQUES MOLT INCÒMODES Agafen pel braç, toquen...; de vegades s’ha de fer un gest brusc per alliberar-se