El joc de l’oca

EL procés sobiranista és com el joc de l’oca: si un cau a la casella equivocada, la 58, torna a començar. Una cosa són les caselles que obliguen a anar enrere (de daus a daus i el laberint) o a perdre tres jugades (la fonda, el pou o la presó), però la pitjor opció és la de la calavera, que condueix a la casella de sortida. La sensació és que els gobelets dels daus de la política catalana han acabat per sumar el fatídic 58. I ara què?

La CUP no és la millor companya de partida: no és que tinguin els daus marcats, sinó que no volen que Artur Mas pugui arribar a la casella 63 –l’oca al llac– i estan disposats al que sigui perquè no se surti amb la seva. Amb col·legues així no s’hi han de compartir jocs de taula, i encara menys alternatives més serioses. Albert Camus deia: no caminis darrere meu, pot ser que no sigui un bon guia; només camina al meu costat i sigues el meu amic. La realitat política catalana no hi entén gaire, d’amistats, però a més els cupaires han abandonat el guia i pensen en altres xerpes. Mas ha descobert en les

DIRECTOR últimes hores que al seu costat caminen pocs (segurament se’n va adonar abans), tot i que siguin molts els qui l’aclamen.

Per a un observador estranger, es fa difícil entendre la situació que viu Catalunya i com els mateixos sobiranistes han embarrancat el procés, deixant a l’estacada qui va ser-ne l’impulsor. Però comença a ser un clàssic l’atzucac a què ens condueix la història cada ics anys. Gaziel va escriure el 1934: “La història de Catalunya és això: cada vegada que el destí ens col·loca en una d’aquestes cruïlles decisives, en què els pobles han d’escollir entre diversos camins, nosaltres, els catalans, ens fiquem fatalment, estúpidament, en el que condueix al precipici”.

Mas no va obtenir la confiança del Parlament: en 48 hores es repeteix la votació d’investidura. Tot apunta a unes noves eleccions i a romandre al laberint (casella 42), que ens fa retrocedir en la història.