La Vanguardia (Català-1ª edició)
El costat dolent de la vida
Salvador Cardús recorda que equivocats que poden arribar a estar aquells que es mostren pessimistes: “El que sorprèn és que el món s’entossudeixi a tirar endavant i a seguir millorant en tots els terrenys. Quines poden ser les causes? D’una banda, podria ser que, o bé el ciutadà corrent s’adoni del caràcter retòric –i interessat– dels que sempre veuen l’escola, el país o la humanitat a punt d’estimbar-se, o bé que simplement no comparteixi els marcs de referència sobre els quals es construeix el pessimisme”.
No costaria gaire escriure un assaig sobre els grans èxits del pessimisme social. A l’estil de Los 40 principales o dels discos d’or i platí. Me l’imagino organitzant-los per categories. Per exemple, hauria de començar amb els estils més genèrics. Em refereixo a les típiques crosses dialèctiques tertulianes que asseguren que “abans, això no passava” i que “això només passa aquí”. Naturalment, aquest “abans”, mai precisat en el temps, fa referència a un passat del qual no es té cap evidència empírica. I, pel que fa a l’aquí, no tan sols mai té coordenades exactes, sinó que per poc que s’hagi viatjat, hom s’adona de seguida que, com se sol dir, de Joans, Joseps i ases, n’hi ha a totes les cases.
L’altra categoria de la classificació dels greatest hits del pessimisme social s’hauria de fer per als gremis que hi solen recórrer. En poso alguns exemples, triats a l’atzar. Als llibreters, editorials i escriptors els correspon el típic “cada dia es llegeix menys”. Els professors de lletres disposen d’allò de “les humanitats estan desapareixent dels programes escolars”. Pels moralistes d’esquerres i de dretes, és clar, “patim una crisi de valors mai vista”. A les ànimes tendres els escau assegurar que “vivim en una societat cada dia més violenta”. I els esperits progressistes sembla que viuen aterrits pel convenciment que “a partir d’ara els fills viuran pitjor que els pares”.
Com que aquest article no és l’assaig que proposo, no puc entrar en el detall del desmentiment d’aquests pronòstics terrorífics. Però qualsevol d’aquestes afirmacions podrien ser sotmeses a matisacions prou contundents per posar-les en entredit. Així doncs, no tinc pas cap evidència que fa cinquanta anys –per posar un termini a l’abast de la meva memòria–, en termes ni absoluts ni relatius, es llegís més que ara. Pel que fa a les humanitats, la història de la seva progressiva desaparició és tan llarga que a hores d’ara ja no n’hauria de quedar res. I només cal recordar l’escassa proporció d’adolescents –mantinguem els cinquanta anys per a la comparació– que accedien als estudis secundaris, on podien estudiar llatí i filosofia. Pel que fa als valors perduts, ai!, torno a recórrer a la meva col·lecció de frases. Hipòcrates (460-370 a.C.): “Els joves d’avui no sembla que tinguin cap respecte pel passat ni cap esperança pel futur”. I Ciceró (10643 a.C.): “Corren mals temps. Els fills han deixat d’obeir els pares i tothom escriu llibres”. Això per no parlar del catedràtic de Ciències Naturals de la Universitat de Barcelona, Odón de Buen, que cap al 1890, després de corregir exàmens, escrivia: “La mayor parte de ellos eran incalificables; sin ortografía, sintaxis, ni nada parecido, en unas letras ininteligibles; revelando que llegan a las aulas universitarias, después de seis años de bachillerato, sin la preparación más elemental de la escuela primaria”.
Encara m’interessen més les dues darreres qüestions. Sobre la violència, en una molt ben documentada master class de Steven Pinker del 2011, es posava en evidència que, malgrat tot, vivim en el més pacífic món de tots els temps. Pinker acabava així: “Més enllà de les nostres impressions, tenint en compte el llarg termini, el cert és que la violència de tota mena s’ha reduït. I això demana una rehabilitació dels conceptes de modernitat i progrés, i ser agraït amb les institucions civilitzadores i de la il·lustració que ho han fet possible”. I, pel que fa a si els fills viuran pitjor que els pares (m’abstindré de burxar en el sarcasme que el primer que ho va suggerir a Catalunya fos el president Jordi Pujol, ara fa vint anys), això depèn dels criteris d’avaluació que utilitzem. Si ho fem amb paràmetres vells, de més abundància material, pot ser cert. Però el benestar dels fills s’ha de mesurar amb categories no dels pares, sinó dels mateixos fills. I, en la perspectiva d’un món més sostenible, equitatiu, saludable i més ben educat, el món dels nostres fills ja és molt millor en comparació amb el de fa cinquanta anys.
Davant d’aquest èxit indiscutible de la retòrica dels propagadors del pessimisme social, el que sorprèn és que el món s’entossudeixi a tirar endavant i a seguir millorant en tots els terrenys. Quines poden ser les causes? D’una banda, podria ser que, o bé el ciutadà corrent s’adoni del caràcter retòric –i interessat– dels que sempre veuen l’escola, el país o la humanitat a punt d’estimbar-se, o bé que simplement no comparteixi els marcs de referència sobre els quals es construeix el pessimisme. De l’altra, tot fa sospitar que els portadors de mals averanys són una casta poc creïble, bé malhumorada pels seus fracassos, bé amb mala consciència pels seus èxits. No és particularment cert que els pitjors pronòstics sempre es fan en ocasió dels discursos de concessió de premis i reconeixements que se solen donar, curiosament, als més pessimistes? Unes desgràcies sempre il·lustrades amb una anècdota particular, però pràcticament mai avalades amb consistència per evidències empíriques.
Hi ha, tanmateix, una altra hipòtesi per explorar amb perspicàcia. I si resultés que és el pessimisme social allò que, en el fons, empeny els optimistes a reaccionar i els acaba fent guanyar la partida a favor del progrés de la humanitat, tal com Pinker assegura que passa?