La Vanguardia (Català-1ª edició)
Joan Alberich
HEL·LENISTA
Enciclopèdia Catalana publica el Diccionari grec-català, una obra que assoleix una fita en la lexicografia catalana. Amb més de 92.000 entrades, ha estat coordinat pels hel·lenistes Joan Alberich i Francesc Josep Cuartero.
La llengua catalana, com a llengua moderna i de primera magnitud, té diccionaris bilingües dels idiomes que li són propers (francès, alemany, italià, àrab...), però també en té de més llunyans, com ara l’hongarès, el finès i el xinès. Pel que fa a les llengües antigues, Enciclopèdia Catalana ja ha publicat el vocabulari del llatí i el del sànscrit, però, sorprenentment, encara no hi havia el diccionari greccatalà.
Amb la col·laboració de l’Institut Cambó, Enciclopèdia Catalana acaba de publicar una obra magna en molts sentits. En un sentit físic, perquè és un volum de dimensions considerables que conté més de 92.000 entrades. En un sentit de qualitat, perquè abasta el vocabulari de les obres gregues fins al segle II després de Crist. I en un sentit de dimensió catalana, perquè aporta a aquesta llengua el gran diccionari que li faltava, tot i que, fins ara, el diccionari escolar Vox, que abasta el vocabulari de les obres traduïdes al batxillerat, ha complert la seva funció.
Un equip sòlid d’hel·lenistes, dirigits per Joan Alberich i Francesc Josep Cuartero, ha redactat aquesta obra que constitueix “una eina bàsica de treball per a l’estudiant i per a l’estudiós de les lletres gregues antigues en els seus diferents aspectes, literaris, religiosos, filosòfics, historiogràfics, científics, molt sovint mútuament indestriables”.
Però en paraules senzilles, Alberich ho explica així: “Una persona pot no tenir cap interès per l’oxigen, però li resulta imprescindible per respirar. De la mateixa manera, una persona pot no tenir cap interès pel grec, però sense el grec no podria parlar”. És per això que aquest diccionari era imprescindible en el catàleg d’una llengua moderna i de cultura com és el català, malgrat el desconeixement general sobre l’eina de comunicació que feien servir els filòsofs i els polítics grecs, pa- res del pensament occidental i de la democràcia.
L’encàrrec editorial pretenia que el diccionari no fos tan voluminós com ho era el del llatí, però Alberich explica que, quan s’hi van posar, ja van veure que aquesta limitació no seria possible: “El llatí i el grec són dues llengües indoeuropees, que pertanyen a dues realitats diferents: el romà es imperi i el grec és democràcia. El grec admet tots els dialectes de les diverses polis. La llengua dels poemes homèrics és una barreja de dialectes. Els romans fan desaparèixer tots els dialectes manu militari, per tenir una llengua més uniformada”.
Així doncs, gràcies als matisos dels dialectes i l’abast de la literatura, aquesta obra ha guanyat en volum i en qualitat, ja que el llatí literari de l’antiguitat no arriba als 600 anys, mentre que el grec fins a l’època bizantina abasta més de dos mil·lennis i mig, dels quals aquesta obra recull el cabal lèxic des d’Homer fins al segle II d.C. A més, “el mateix desig d’utilitat –diu el pròleg– ens ha dut a incloure la totalitat dels noms propis antropònims, patronímics, gentilicis, teònims, topònims, etcètera, tan abundants en grec. La transcripció dels noms al català s’ha fet, en general, d’acord
Joan Alberich destaca que s’ha fet un pas endavant en la grafia dels noms propis de l’antiguitat clàssica És una obra magna en un sentit físic, amb 92.000 entrades, però també ho és en un sentit cultural
amb les normes habituals, especialment les seguides a les edicions dels clàssics de la Fundació Bernat Metge”.
Alberich destaca que s’ha fet un pas endavant en la grafia dels noms propis de l’antiguitat clàssica i en la dels noms comuns de plantes i peixos citats pels autors antics, alguns dels quals no s’han pogut identificar. De la mateixa manera, el diccionari inclou un repertori de mapes del món grec antic que facilitaran la fixació dels topònims, sense haver de passar pel llatí o per l’anglès, que eren les dues llengües de referència toponímica fins ara. “Els noms grecs han estat transliterats al llatí i transcrits al català, i així queda fixada l’ortografia catalana”, puntualitza l’hel·lenista.
Precisament per la vinculació cultural amb la Col·lecció Bernat Metge –les obres gregues i llatines traduïdes al català durant els últims cent anys–, el diccionari publicat per Enciclopèdia Catalana ha comptat amb la col·laboració de la Fundació Institut Cambó. El seu vicepresident, Francesc Guardans, explica que hi han volgut col·laborar per la vinculació cultural amb la Bernat Metge: “Ens ho hem sentit també nostre”.