La Vanguardia (Català-1ª edició)
La febre de Candeira
El madrileny Matías Candeira explora com inventem la vida dels que ja no hi són amb el misteri d’un pare absent
L’escriptor madrileny establert a Barcelona Matías Candeira presenta la seva primera novel·la, Fiebre, una obra sobre el dol que va poder escriure gràcies a la beca Han Nefkens.
Un dia, en algun lloc, Matías Candeira (Madrid, 1984) xerrava amb una amiga a qui se li acabava de morir el pare. La noia li va dir: “Saps? Toco les seves coses i continuen calentes, han passat setmanes però hi ha com un residu de temperatura”. A Candeira, que camina sempre amb les antenes de la sensibilitat posades, aquella frase se li va quedar enganxada i, el dia en què va enviar la seva sol·licitud per aconseguir la beca Han Nefkens –que bàsicament és un sou mensual de 1.300 euros durant un any per poder dedicar-se a escriure– va dir, sota l’influx d’aquella conversa amb la seva amiga, que volia fer un llibre sobre el dol d’un personatge anomenat Caníbal “el pare del qual ha mort, però que en vida mai no va exercir com tal, per la qual cosa ell comença llavors a investigar i a fer ficció sobre per què va ser així”. El dossier de Candeira –que ja havia escrit llibres de contes com La soledad de los ventrílocuos (2009), Antes de las jirafas (2011) i Todo irá bien (2013)– va convèncer el jurat i, uns dos anys després –deu administrar-se bé els diners–, ahir, en un conegut celler de l’Eixample, entre talls de pernil i croquetes, va presentar el fruit del seu esforç, la seva primera novel·la, titulada Fiebre i publicada per Candaya.
Caníbal –que, per cert, fa dos metres– “es fa una autòpsia a si mateix analitzant els records que té del seu pare, i veu que hi ha coses que no li quadren. Existeix el risc que el pare no solament li hagi destruït la vida mentre era viu sinó que continuï fent-ho una vegada mort”. El llibre “gairebé s’articula –segons el seu autor– a través de les cinc fases clàssiques del dol” i a partir de la història d’“aquest pare Bartleby, algú que preferiria no ocupar-se del seu fill” la cosa acaba derivant “cap a la novel·la negra o fins i tot fantàstica”. El tema de fons és “la reescriptura que fem de la vida dels morts i com necessitem fabular fins i tot en això”.
Candeira es va confessar un gran lector de novel·les de dol, i va manifestar la seva admiració per les de Marcos Giralt Torrente i Francisco Goldman, tot i que en ell va reconèixer sobretot la influència de poetes com Charles Simic o Mark Strand.
Els no-llocs, va prosseguir, són el principal escenari de la trama perquè “el protagonista no aconsegueix ser al món, no té un espai de confort. Tot comença en un hospital, no té un pare que hagi exercit de pare, viu a la casa de la seva nòvia morta i tot acaba en un altre no-lloc”.
El físic imponent de Caníbal “li causa també una gran incomoditat, la història té a molt veure amb el cos. D’altra banda, ell es refugia en el ritual, practica tota mena de ritus per aconseguir portar la mort al seu terreny. I té una cicatriu a la cara que li recorda una pel·lícula de caníbals que va veure de petit en què un d’ells es pintava una aranya a la cara”.
“No volia limitar-me a la visió occidental de la mort –afirma– i el personatge, per tant, té una connexió amb els animals i la natura. Es fa també una crítica de les funeràries i de com el capitalisme ha arribat a fagocitar la mort fins a desnaturalitzar-la o mercantilitzar-la. És curiós el catàleg de coses que no et deixen fer a les funeràries: si en comptes d’una creu vols que et posin una altra cosa més significativa per a tu al taüt, et diuen que no poden,
“Faig una crítica a les funeràries i a com el capitalisme mercantilitza la mort i la desnaturalitza”
només hi ha unes quantes opcions, molt reduïdes”.
Però de quina febre parla el llibre? “Pot ser la febre de curiositat i d’esbrinar que arrossega Caníbal, pot ser la que té el pare, que sempre estava malalt...”.
Jordi Carrion, codirector del màster de Creació Literària de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), adscrit a la beca, va assenyalar que Candeira és “un més dels joves escriptors madrilenys que ha vingut a viure a Barcelona, com Luna Miguel o Antonio J. Rodríguez”. I Han Nefkens, el mecenes, confessava sentir-se “com una llevadora, ajudant que neixin les obres”.
La presentació del llibre davant del públic serà aquest divendres, a les 19 hores, a la Casa del Llibre de Rambla Catalunya. Segur que més d’un s’hi passa per poder dir allò de: “Jo vaig ser a la presentació de la seva primera novel·la, quan ningú no el coneixia.”