El curtcircuit

La sessió d’investidura ha començat malament per a Artur Mas. Si el seu reduït cercle de confiança no l’hagués empès a fer una maniobra tàctica errònia amb un cable d’alta tensió a la mà, la seva situació, sense ser favorable, avui seria una mica diferent.

A les societats europees amb molta pluralitat política –Catalunya n’és una–, la formació de majories sol ser lenta i feixuga. De vegades hi ha investidures impossibles. Ahir es va ensorrar l’opció continuista de Pedro Passos Coelho a Portugal, on hi haurà govern socialista amb suport comunista. Bèlgica ha estat més d’una vegada al caire del col·lapse i el país encara no s’ha trencat. A Holanda i Dinamarca també hi ha molta orfebreria parlamentària. Ja no diguem a Itàlia. Romano Prodi va perdre el 2007 una moció de confiança amb una escena digna de Fellini. El veterà Francesco Cossiga li havia promès un determinat nombre de diputats si acceptava unes condicions. Havien acordat intercanviar uns gestos de contrasenya al debat i Prodi el va desdenyar en l’últim minut. Va fallar i va haver d’anar-se’n a casa. A Espanya, la impetuosa Susana Díaz s’ho va passar bastant malament la primavera passada. Creia que havia fet una jugada mestra amb l’avanç electoral andalús i va haver d’esperar gairebé dos mesos per obtenir l’anhelada investidura. Se la va veure patir. La seva ambició no estava preparada per a aquest tràngol.

Vinculant l’elèctrica resolució rupturista amb la primera votació d’investidura –amb l’esperança que els diputats de la CUP sucumbissin a la por escènica davant l’envergadura de l’esdeveniment–, Mas i el seu equip han provocat un curtcircuit colossal, que incumbeix al mateix ordre europeu.

Mal concebuda i mal redactada, la resolució tàctica ha acabat d’incendiar la teatral política es- panyola –sí, a Madrid, també hi ha molt de teatre–, oferint una generosa prima a la faccions polítiques i mediàtiques més adverses a l’autogovern efectiu de Catalunya. Han donat prima al partit del càstig. És això el que realment vol gent que es proclama liberal? Liberals que van arribar a sentir certa simpatia pel neoconservadorisme nordamericà pre-Iraq, jugant ara al “com pitjor, millor” com els comunistes alemanys del 1930?

Han col·locat a la defensiva bona part del jove vot urbà espanyol –segment decisiu en les eleccions del desembre–, permeable a un pacte pragmàtic sobre Catalunya en la pròxima legislatura. Han incentivat, sense mesurar bé les conseqüències, una resposta de l’Estat que pot anar més enllà de les resolucions i disposicions del Tribunal Constitucional.

Accentuant la tensió amb propòsits exclusivament teatrals, van donar un aire gairebé fúnebre a la sessió de dilluns. I no han aconseguit que la CUP cedeixi, ja que els cupaires no són Esquerra Republicana. Conceben la política com una vivència, són durs de pelar i tenen poc a perdre. “Ara és la nostra!”, és el seu lema.

Els de la CUP aquests dies s’agraden. També els fraticelli franciscans poden quedar embadalits davant l’estany de Narcís, on a cada nenúfar hi ha una càmera de televisió. Mas ha dramatitzat innecessàriament la seva investidura, en comptes de lliscar cautament cap al 20 de desembre. La societat catalana no està per drames, ja que la independència s’ha venut durant tres anys com una festa amb molts somriures i samarretes de colors.

Queden dies. Aconsellaria no donar ningú per mort. La lliçó del 9 i 10 de novembre és que Catalunya no vol drames. Qui empenyi massa en aquesta direcció, des de Barcelona o des de Madrid, perdrà.

La lliçó del 9 de novembre és que la societat catalana no vol drames; qui en provoqui, perdrà