Un ambient gèlid

Dilluns no hi va haver celebracions als carrers de Barcelona ni protestes als de Madrid. La declaració unilateral d’independència de Catalunya (un Estat independent en forma de república) aprovada pel Parlament amb insubordinació a les institucions de l’Estat i, en particular, a les resolucions del Tribunal Constitucional, va ser acollida amb fredor a Barcelona i a la resta d’Espanya.

A Catalunya amb la sensació que JxS i la CUP havia anat molt més enllà del que autoritzaven els resultats de les eleccions del darrer 27 de setembre. Fora de Catalunya amb la impressió que, una altra vegada, els dirigents secessionistes catalans traïen el pacte constitucional del 1978, com ja van fer el 1934 amb el de la Segona República.

El cert és que un procés que es deia que culminava amb l’inici de la seva fase constituent i que ha estat acompanyat de multituds en successives Diades no treia al carrer ni un ciutadà ni una bandera. Tampoc fora del Principat la ciutadania no semblava concernida a mobilitzar-se. La borsa va continuar al seu ritme, va pujar lleugerament l’interès del bo a deu anys i es va moure a l’alça la prima de risc. Però res d’això no tenia a veure amb Catalunya, sinó amb el que passa a Portugal.

Encara que dilluns –i ahir també amb les rèpliques d’un Artur Mas que no va aconseguir la investidura– Espanya va tornar a mostrar sobre la seva pell una cicatriu històrica, la sang del país semblava congelada. No hi va haver una explosió emocional ni dels uns ni dels altres. Potser perquè ningú no creia en les seves pròpies possibilitats o perquè ningú –ni allà ni aquí– no donava versemblança al que estava passant.

Els ciutadans de Catalunya han vist que el seu procés ha estat engolit pels 366.000 vots de la CUP, JxS ha desaparegut ja com a coalició electoral i el gran timoner de la goleta a Ítaca –Mas– és vetat de moment per al comandament després de saltar de fracàs en fracàs, i instat per Baños a tornar demà al Parlament. Per què? Vés a saber.

La resta dels ciutadans espanyols comprovaven emprenyats que el Govern espanyol –ara en fase de redempció per la substitució de moviments mastodòntics per uns altres de felins– reconeixia (Andrea Levy) que no va pensar mai que s’arribés a la declaració unilateral d’independència (Duran va avisar), fent bo el diagnòstic llargament advertit que s’estava desconeixent políticament un problema d’enorme magnitud.

I per rematar aquest ambient social i polític hieràtic i glaçat, l’opinió publicada –a Catalunya, la principal, i tota, fora– contra la resolució del Parlament que ens endinsa en una crisi que ara es demana d’aturar amb “tota la llei”. Mentrestant, a la retina la imatge d’Andreu Mas-Colell dret sense aplaudir la proclama independentista. Tot fred.

Dilluns Espanya va tornar a mostrar una cicatriu històrica, però la sang del país semblava congelada