Primera investidura fallida

LA sessió d’ahir del debat d’investidura al Parlament va acabar com estava previst: Artur Mas, candidat de Junts pel Sí (JxSí), formació guanyadora de les eleccions del 27-S, no va aconseguir prou vots per ser investit president de la Generalitat. Va rebre els 62 dels diputats de JxSí. Però la resta –73 vots– van ser contraris, inclosos els dels deu diputats de la CUP, que comparteixen amb JxSí l’objectiu de la independència, però veuen en Mas l’encarnació de tot el que combaten.

Demà es procedirà a una segona votació. Ja no requerirà una majoria absoluta, com la d’ahir, sinó simple. Però és improbable que la CUP concedeixi dijous a JxSí els vots que ahir li va negar. Tret que hi hagi una sorpresa, el resultat serà similar. Per tant, la política catalana prolongarà el seu ja llarg parèntesi de govern en funcions, en espera que les generals del 20-D afavoreixin noves oportunitats de negociació. En cas de no ser així, si no hi ha un tercer debat d’investidura abans del 9 de gener, es convocaran noves autonòmiques per al març. Catalunya continua doncs en espera. Cada dia que es prorroga aquest interregne és un dia sense progrés.

Les autonòmiques del 27-S, convocades en temps de marea alta independentista, van ser concebudes per CDC i ERC com una ocasió per poder unir forces i millorar els resultats del sobiranisme. El tradicional eix de lluita política entre conservadors i progressistes es va relegar a favor d’un eix en què la qüestió nacional era predominant, la qual cosa va propiciar noves aliances i una transfiguració del sistema polític català. Tan bon punt es va conèixer el resultat del 27-S, es va presentar el global de vots de JxSí i la CUP com una sòlida majoria parlamentària.

La realitat, tot i això, està sent una altra. A l’hora de la veritat, la CUP no ha prioritzat el seu ideari sobiranista, s’ha aferrat al social i ha insistit en els retrets a Mas. Ho ha fet amb una suficiència potser excessiva, que no es correspon amb la seva implantació. El criteri nacional, insistim, no va ser ahir decisiu per a aquesta formació. En canvi, i malgrat les seves divergències en aquest àmbit, i també les existents en el social, es va poder apreciar una sintonia, si més no formal, de to, entre Mas i Miquel Iceta, el representant socialista. Per més que, finalment, Iceta li retragués a Mas que hagi optat per la via il·legal per arribar a la independència i li negués el seu suport per a la investidura.

Aquestes afinitats tenen un potencial de desenvolupament. Però no és menys cert que la conjuntura actual és de desacord. Ho és pel resultat de la votació d’ahir (i molt probablement per la de demà). Ho és des que Rajoy, a qui se li va demanar diàleg una vegada i una altra, es va instal·lar en el silenci. Ho és des que, dilluns, el Parlament va aprovar la resolució per iniciar la desconnexió, desafiant l’ordre legal. I ho és perquè l’Estat ha posat en marxa la seva maquinària per bloquejar les decisions del Parlament. Ahir mateix, el Consell d’Estat va donar via lliure perquè el Govern impugni davant el Tribunal Constitucional la resolució secessionista de la Cambra catalana. Mentrestant, Rajoy i Pedro Sánchez van tornar a escenificar la seva bona entesa per fer front al que decideix el Parlament.

Val a dir que el desacord és patent. L’horitzó és ple de núvols. I, tot i això, cal treballar per buscar una sortida negociada a la situació i això passa, com dèiem ahir, per una rectificació del camí emprès dilluns pel Parlament de Catalunya.